Totes les opinions

17/11/2010
El somni de Delgado no és res pus que el desig de veure el PP convertit en un partit legatari de l’extrema dreta que va protagonitzar actes violents en temps de l’anomenada transició democràtica. És el somni pendent de resolució d’una minsa i decadent societat mallorquina amb pretensions aristocràtiques, part de la qual també és descendent d’una casta militar amb reminiscències imperials per pura mala consciència provinciana. Per tant de sin complejos, res de res. No és que siguin valents, és que saben que sempre tenen un Estat a vorera que els guarda les espatlles; jutges, policies i delegats del govern, per si un cas qualque dia han de menester socors.

 

És per aquest motiu que sempre guanyen els plets judicials i és també per aquest motiu, i perquè saben que actuen amb garantia d’impunitat, que els surt barato agredir la llengua catalana i les persones que la defensen. Són els descendents i hereus directes, però no dipositaris únics, de tot el llegat ideològic que va deixar en Franco. Ara aquell autoritarisme, d’arrel ideològica feixista, ha pres una forma nova: són els actuals neocons en estat de regressió. És cert que els qui dejecten el mallorquí reglat, el català, ho fan perquè són provincians i tenen aspiracions imperials, d’ideologia transcendentalista, però també hi ha un component antisocial amagat: el poble senzill que parla amb naturalitat el mallorquí és un enemic de classe al qual s’ha d’imposar el castellà amb un objectiu de més calat: la uniformitat, requisit del pensament únic. I és en aquest moment, a les portes de la regressió, on entren en joc el senyor Bauzá i el PP de Madrid.

 

En Franco era partidari de la filosofia vertical, talment el pensament únic del mercat global que defensa el model actual capitalista. Heurem d’aprendre a vincular economia neoliberal i conculcació de drets. La sortida de la crisi, uniforme, que proposa l’actual model de producció, mal anomenat liberal, no contempla disgregacions ni heterodòxies -i ha res que sigui més heterodox per a un nacionalista espanyol que la voluntat d’una dona magribina de voler parlar el català?-, sinó que ha de menester sistemes de govern cada vegada més autoritaris. És lògic, si ho pensam bé, perquè tot hi és vinculat. El conseller Manera repeteix darrerament la mateixa cançó cada vegada que fa una roda de premsa: ens haurem d’acostumar a una nova realitat, perquè les empreses hauran de mantenir els nivells de producció amb menys despesa productiva. Crec que és bo d’interpretar, el que vol dir. Vol dir més explotació dels reduïts recursos humans disponibles, la qual cosa equival a dir atur estructural i repartiment més desigual de beneficis; un sistema de producció de riquesa que cada vegada haurà de menester menys mà d’obra. És precisament perquè aquesta idea del que ha de ser l’economia no és vegi compromesa per la reacció adversa del poble, que cada vegada seran més necessaris els sistemes de govern de contenció autoritària. Repassem els darrers esdeveniment de calat. Sentència del Constitucional contra l’Estatut de Catalunya; primer cop. Les reformes de Zapatero que perjudiquen les rendes salarials, les rendes de les classes socials que tenen una funció merament subalterna per al capitalisme, van ser el segon o tercer cop...de gràcia. El Sistema va creant les condicions propiciatòries per a la conformació d’una majoria social anihilada. Ara el PP proposa un retrocés en el sistema d’autonomies, perquè la descentralització és ineficient, diuen. Les agressions contra la llengua catalana són, simplement, noves passes, una altra volta de clau, que ens ha de conduir cap el retrocés democràtic, cap a la uniformitat. Aquesta és l’oportunitat que esperen en Delgado, en Bauzá i companyia.