Totes les opinions

20/05/2008
Un arriba a demanar-se sovint el motiu pel qual existeix l’estat de les autonomies. De vegades podríem pensar que, via “el café para todos”, el que es va intentar fou democratitzar el victimisme nacional: gràcies al model descentralitzat els madrilenys es poden queixar ara del centralisme de...Madrid. Esperanza Aguirre (quan no està capficada en conspiracions genoveses) ens ho recorda cada dos per tres. El mapa d’Espanya resultant de les eleccions del 9-M ha quedat configurat més o menys a l’inrevés de 1936; aleshores les dretes, amb la recança que els hi va causar la resistència aferrissada que la capital va oferir a les tropes franquistes, van encunyar a sang i foc un aforisme lapidari: “Madrid ha dejado de ser España”. Ara, des de la perspectiva copista, “el resto de España ha dejado de ser España”, amb petits reductes, això sí, d’espanyolitat (Múrcia, València i Calvià, entre els més il·lustres). Segons aquesta línia de raonament, l’inquilí de la Moncloa està obsessionat en posar en marxa maniobres per tal de perjudicar a la Villa y Corte, a fi i efecte de beneficiar (i acontentar) als perifèrics, amb especial predilecció per catalans i bascos.

El victimisme centralista el va descobrir un madrileny molt madridista i madrilenyíssim, de nom Ramon Mendoza, que s’havia passat la vida fent negocis amb catalans, i envejant, probablement, la tendència molt semita que aquests tenen cap al victimisme. Home de “gracejo dicharachero” i notables arts de seducció amatòria (engrassades, això sí, amb feixos ben gruixuts de bitllets de mil duros), tan aviat com va esdevenir president del Real Madrid va començar a gaudir dels avantatges de l’invent: si el seu equip perdia dos partits seguits començava a donar la culpa als àrbitres, és a dir, imitava la secular tàctica barcelonista d’amagar sota la catifa de les conspiracions i la corrupció institucional la pròpia incompetència.

A Espanya sempre n’han sabut molt, de victimisme. Tant en saben que han proliferat pertot arreu professionals d’això d’exercir de víctimes. Hi ha fins i tot associacions victimistes, la direcció de les quals ocupen presidents a sou. Fa unes setmanes Gabriel Ferret comentava molt encertadament a la seva columna que l’antic president de l’AVT, un individu agressiu, groller i maleducat, era el menys semblant a una víctima que hom podia imaginar. Potser a banda de filiacions polítiques i mediàtiques molt avantatjoses, el que s’amaga en l’ànima d’Alcaraz és la paradoxa amb la que Borges defineix als inquisidors de l’Espanya negra: “padecieron la suerte de ser verdugos,/ y hubieran podido ser mártires”. Alcaraz és una víctima més aviat discutible, a qui indiscutiblement li hagués encantat ser botxí.

Havia de ser un jueu (precisament un jueu fill de jueus deportats) qui s’encarregués d’estudiar en profunditat el tema del victimisme mil·lenari del seu poble. Norman G. Finkelstein va analitzar a “The Holocaust Industry” la utilització interessada i adesiara perversa que alguns elements sionistes i del poderós lobby jueu fan de la memòria de la Shoah. Denunciava alhora Finkelstein que a Nord Amèrica, fins ben entrats els anys 40, el record d’Auschwitz només era present entre els familiars directes dels exterminats i entre els pocs supervivents que havien optat per travessar l’Atlàntic per refer la seva vida. Fou després de 1948 (quan ja hi havia hagut una guerra a Palestina i els radicals de les organitzacions Haganah i Irgun portaven a terme operacions més o menys subtils de neteja ètnica) que va començar a guanyar terreny la filigrana mental d’associar els crims del nazisme a la legitimació de qualsevol acció que portés a terme el jove estat hebreu.

Òbviament, la denúncia li va atreure a Finkelstein moltes enemistats, sobretot les d’altres intel·lectuals hebreus addictes als interessos del lobby. El gran advocat Alan Dershowitz, per exemple, o l’inevitable Christopher Hitchens també.

Abandonar l’ortodòxia victimista a Espanya suposa tanmateix convertir-se en diana dels anatemes més virulents. La ràdio iracunda i certa premsa escrita se n’encarreguen. No importa aleshores haver estat objecte d’atemptats i altres misèries. A Pilar Manjón la van posar en la llista negra i la van expulsar de Madrid. Bàsicament perquè al seu fill el va matar la dinamita que no tocava.

A un acte del Partit Popular balear, ara deu de fer un any i busques, Borja Mari (a) el calvinista va titllar als membres del Partit Socialista de “amigos de ETA”. En la seva efectista però no gaire elaborada forma de raonar resulta irrellevant que dotzenes de militants socialistes hagin mort per les bales o les bombes terroristes, des dels anys 80 ençà. L’últim es deia Isaías Carrasco, i treballava a la cabina de peatges d’una autopista. 

Per devers l’Illa de la Calma i l’Amnèsia transitar per les autopistes és de franc. No és estrany que segons qui eludeixi pagar el peatge de la decència.

PANTEÓ EXALTACIÓ DE CIRERÒPOLIS D?OPOSICIONS I CARABASSES ELS CRIMINALS I ELS INEPTES La Creu La ciutat dels lliberts Passar a millor vida Crim i càstig Negació de l'evidència La Pseudohistòria L'aprenent del Senyor Burns La Coprocràcia TIROFIJO LA CÀNDIDA SHARON EL MARTELL DE THOR POCA JUSTÍCIA I GENS DE PAU ETNOCENTRISME LA SÍNDROME DE SAINT-GERMAIN-DES-PRÈS ODIS QUE DONEN VIDA EL CANAL DE L?ESPERANÇA PA, CIRC I CIRC SENSE PA LA LLUNA, ELS CEMENTIRIS, LA MEMÒRIA LA BUFANDA ?L?AEROPOSTALE? BARÇA OU BARSAAX LA RESTA D?ALGUNS