Totes les opinions

08/03/2011
Som home de curta memòria, però tenc un record molt clar d'un dels pocs dies que vaig conèixer i coincidir amb l'amo Josep Estelrich a una reunió d'Unió de Pagesos a Montuïri. Això degué passar a finals dels setanta o començaments del vuitanta. Malauradament l'any noranta cinc vaig haver d'assistir al seu funeral a Vilafranca. Havia mort fent de pagès en un accident amb el seu tractor. Dos anys més tard al seu poble de Sant Joan, s'hi va realitzar un acte de record i homenatge i es va presentar la publicació d'un llibre seu de memòries: “República, guerra civil, postguerra a Sant Joan. El món de la pagesia”.
L'amo en Josep Estelrich va ser un d'aquells homes necessaris, imprescindibles a una terra tan maltractada com la nostra. El pensament progressista i de compromís amb la recuperació de la identitat de la pròpia terra, no era ni és a Mallorca gens estès. Molt manco ho va ser en aquells anys anomenats postfranquistes que, en realitat, varen ser una mena de prolongació d'aquell. L'amo en Josep Estelrich i Mieres, pagès, fou un fundador principal de l'organització sindical d'Unió de Pagesos i militant del Partit Socialista de Mallorca com a eines per adreçar la penosa situació on ens abocà el franquisme.

El seu únic llibre, que de segur no hagués estat el darrer, és important al meu parer per el testimoni que significa de donar llum a un temps fosc i tancat a l'accés de la memòria. A més s'hi ha d'afegir un valor molt important baix el meu punt de vista, i és que està escrit per un pagès de paraula. És a dir per una persona amb qui pots confiar. De fet, dels meus records emboirats, me n'ha quedat una imatge d'home de parlar calmat, just i clar.

M'he permès transcriure l'extracte que seguidament llegireu, per dues raons. La primera per recordar aquest home i aquest llibre i recomanar-ne el record i la lectura. La segona per emprar el seu testimoni contra aquells que volen amagar de manera activa, encara, la memòria del que es va esdevenir a partir del cop d'estat del 18 de juliol de 1936 a Mallorca i en especial la vergonyosa participació de l'església mallorquina en aquell crim contra la humanitat que va significar l'alçament feixista i posterior moviment i repressió a Mallorca. Perquè aquí no hi va haver guerra, llevat del curt, fracassat i trist episodi del desembarcament a Porto Cristo, aquí hi va haver una activitat premeditada i calculada per torturar, assassinar i de llarga represàlia contra una gran part de la població, la més compromesa amb la implantació dels drets bàsics i democràtics de les persones. Són molts més els testimonis planers i sincers de mestre Josep Estelrich i per tant torn repetir que en recoman la lectura o una necessària i nova edició si ja és esgotada aquella, d'aquest llibre.

Pel que fa a la participació de l'església mallorquina en l'activitat criminal dels feixistes de la Falange, podrien ser molt més els testimonis recollits als pobles i ciutats de Mallorca. És tan demostrada aquesta, que el que em sobta és que encara sigui hora d'un reconeixement i penediment públic d'aquesta complicitat. Fa alguns anys, pocs, vaig assistir a una església de Palma a un funeral en memòria del capellà Jeroni Alomar Poquet, de Llubí, afusellat pels feixistes sota l'acusació d'haver volgut ajudar a fugir cap a Argel algunes persones en perill de mort. Allà vaig poder escolar, si no ho vaig entendre i recordar malament, les paraules de pena i penediment per part del bisbe Teodor Úbeda del que va ser una actitud passiva d'aquella església d'omissió d'auxili cap a un dels seus membres i que se'ns dubte influí en el desenvolupament dels fets. Entenc que aquelles paraules i actitud quedaren recloses entre aquelles parets i circumscrites a un element de la seva cúria, perquè mai no he tornat a escoltar cap mena d'autocrítica i molt manco penediment per part d'aquesta església mallorquina en referència al seu paper, com a mínim instigador, de multitud de crims i tortures a que varen ser sotmeses moltes víctimes innocents.

De tot plegat crec que cal parlar-ne per fer memòria, sí, per no permetre que ho amaguin o tergiversin, sí, però també per fer justícia.

“L'Església mallorquina es posà de manera majoritària a favor dels qui “lluitaven per Déu”, essent alguns capellans animadors i instigadors de la cruenta repressió que només començava. Com que, ja des dels primers dies, fou identificada de “contrària al Moviment” tota persona que no anava a missa, i per tant objecte de persecució o vigilància, es comprèn que tothom que quedava lliure fes el possible per ésser vist per l'església, per la qual cosa les funcions religioses eren molt concorregudes, llarguíssimes les comunions; semblava que mai hi havia hagut tanta por del dimoni -algú recordava el temps de la Inquisició- o pot ésser, ara, de l'oli de ricí i del fusell.”(...)

(...)“Des del primer dia de l'Alçament, el suport de bona part de la gent d'església va ésser complet, decidit, no sols a nivell de trona i misses, sinó a nivell d'aprovar i d'encoratjar els falangistes. Contaren dos joves, coneguts de la meva família, que havien anat a Ciutat per feines i, per no ésser molestats, es penjaren a la solapa un distintiu amb el jou i les fletxes, manllevat a uns coneguts. Ja pels carrers de Palma, foren saludats per un capellà, tan prompte aquest veié els escuts:

• Vosaltres també sou dels nostres, veritat?

• Sí.

• Doncs, que ja n'heu morts molts de comunistes?

• No, no n'hem trobats encara que ens hagin fet el motiu.

• No, no espereu -diu el capellà- que us facin el motiu; cal llevar-los a tots d'enmig, que si no maten l'arbre del tot, tornarà arrelar el mal.

• Així ho farem, pare.

Un pagès acomodat tenia a l'estiu del 36 un jornaler per “homo d'era” que, al primer cop del Moviment, ja s'apuntà falangista; una filla del conrador s'havia casat amb un mestre d'escola, d'esquerres com quasi tots els de magisteri. Un dia de final de juliol, a la tarda, diu el treballador a l'amo:

• Avui hauríem d'entrar prest el gra al graner i la palla al sostre, perquè aquesta nit he d'anar a despatxar alguns republicans, entre ells el vostre gendre, el mestre.

El pagès, que ja era entrat en anys, romangué de cop cap baix, sense paraules, fins que va reaccionar:

• I ara, no't remou la consciència matar un home de bé, el marit de la meva filla, amb aqust ninet petit que deixarà?, mentre unes llàgrimes volien banyar-li la polsosa cara de vell.

• No us preocupeu per la meva consciència, perquè anit ens va dir el senyor rector que quants més en matarem de dolents, més cap al cel anirem.

• Idò, ja pots partir, ja no importa entrem el blat, ni és necessari que tornis altre dia, ja no batrem més.

Al cap d'uns anys, vaig conèixer personalment la filla del pagès, “viuda del Moviment”, amb un ninet rosset orfe de pare. Jo ja sabia la història, però no vaig tenir valor per demanar-li si l'assassí del seu marit havia estat el jornaler del seu pare.

També, i això sí que ho vaig presenciar personalment, us contaré com un diumenge, la gent que anava a missa primera se sorprengué veient que un home, que pareixia capellà o frare perquè duia la “coroneta” afaitada al cap, distintiu inesborrable del clergue, però, per altra banda, vestia marcialment l'uniforme de Falange, pujava a la trona, mentre el rector feia una pausa en el ritu de la missa. Prompte ens adonarem que el motiu del “sermó” del capellà falangista, era el de convèncer l'auditori sobre la necessitat patriòtica, i l'obligació de fet, d'entregar tot l'or a la santa causa de la guerra, o a la guerra santa, no ho record bé. Digué que era necessari per comprar avions i armes per lluitar contra els comunistes, enemics de Crist, i que ningú s'atrevís a amagar-lo, que tanmateix els falangistes el trobarien, utilitzant uns detectors de metalls; ni manco que cap dona s'atrevís a lluir peces d'or pel carrer, que els falangistes tenien dreta a fer ús de les armes contra els qui mostrarien en públic simpatia per les tendències subversives.

Va quedar molt marcada dins la meva ment juvenil l'amenaça que, com una calabruixada en dia de tempesta i trons, queia de damunt la trona. Però també quedaren gravades dins mi les paraules de ma mare, en veu baixa, quasi dites per a ella mateixa: “Si no fos que els que no van a missa els maten, per a mi que no hi tornaria mai més”. (...)

(...) Ma mare va seguir anant a missa, fins i tot després que ja no matassin o empresonassin els qui no hi anaven. Quant a l'or que els familiars creien que l'havia entregat a la rectoria per ajudar als blaus, el va treure de davall una pedra, de dins la volta d'una cova artificial, una vegada acabada la guerra.

“Anau, joves valents, deia l'ecònom d'un poble de la part forana a un esquadró de falangistes -ho sé d'un que hi era-, i no en deixeu cap de roig sense rebre el càstig merescut; després de passar-los per les armes, cremau-los i ventau les cendres, que no en quedi ni pols d'ells”.

Xirinacs, l?ex-esclau. Baix son Espases de Dàmocles. Transgènics lliures als nostres boscos? En català: botifarra Autopistes guapes o quan l'entorn és l'enemic ELS TORRENTS DE MALLORCA UNA SENYERA SENSE IDENTITAT UN GOVERN A LES ORDRES DELS SENYORS L'arc iris després del temporal Nazis i democràcia espanyola CONTRA ELS TRANSGÈNICS Iniciativa Internacionalista o el silenci dels anyells LA CERTITUD D'UNA ESPERANÇA EUROPA EN CONTRA SON BOSC O LA INSEGURETAT JURÍDICA Flors enverinades Incendis i caça L'Espanya autèntica Dos discapacitats i un betzol 2011 o el cant de la Sibil·la Un judici polític Boscos vells, boscos bells La importància de les cabres per a l’economia Balear Incendis forestals, de la impunitat a l’oblit Sobre els incendis forestals d’aquest estiu Cabres gestores de la forest Solidaritat mallorquina per la independència Tenen raó els del PP