Tribuna Mallorca - Solidaritat mallorquina per la independència

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Solidaritat mallorquina per la independència

10/01/2012
“No deixar mai la tasca ni l’esperança”, ens recordava el mestre Pompeu Fabra, així és. Tasca i esperança. Tasca per arrabassar aquesta majoria hegemònica nociva de l’espanyolisme a casa nostra, representat majoritàriament pel que fa a partits polítics, pel PP, PSOE i UPyD i aconseguir demanar a la nostra gent si el que volen és seguir formant part de l’estat Espanyol o, en termes federals, d’un nou Estat anomenat Catalunya.

Així és, no cal donar-hi més voltes, ni emprant eufemismes que distorsionin la diàfana línia a seguir, ni censures prèvies prenyades de prejudicis que afecten directament els nostres orígens i identitat.

Cal preparar-nos per estar a l’alçada de moments històrics que es poden presentar i que de segur arribaran, més prest que tard, i que no podem deixar passar. No hi ha altra manera de ser, d’existir, que establint la relació horitzontal que sempre hem tenguda amb la resta de Països Catalans, d’una manera formal, políticament formal i a la vista i coneixement de tota la comunitat internacional.

Els diferents partits polítics illencs amb aspiracions nacionals semblants, PSM, ERC, CxI, Solidaritat per la Independència i altres amb implantació local, així com també la xarxa d’entitats, plataformes, assemblees i organitzacions de l’anomenada societat civil, tenen la responsabilitat política i social de definir els seus pilars ideològics, sigui quina sigui la seva activitat, en clau independentista. Independentista dels Països Catalans.

La diversitat, pel que fa a l’existència de diferents formacions polítiques d’espectre ideològic semblant, serveix sovint d’excusa per restar políticament inactiva gent de tarannà o conviccions independentistes. Aquesta realitat respon sens dubte a una manca de cultura i consciència política madura i és en aquest context en el que no ens resta més remei que moure’ns. Cal tenir en compte, no obstant, que només la militància activa pot obrir camps de batalla ideològics en un erm polític tan àrid dominat hegemònicament pel PP.

Només amb un mateix objectiu independentista en aquests paràmetres podem fer un front polític comú a l’hora d’enfrontar-nos políticament, electoralment, al nostre enemic.

No importa qui és l’hoste del Consolat de Mar, si Canyelles, Matas, Antich o Bauzà; ara com sempre, allò que realment existeix és una estructura política poderosa en forma d’Estat, anomenada Espanya, que amenaça greument la nostra subsistència com a poble i a la que hem de contraposar, per a la nostra supervivència, una altra estructura política a la seva alçada, en forma d’Estat, la dels Països Catalans.

Per tant, de cap de les maneres podem restar al marge del procés independentista iniciat al Principat. Cal enganxar-nos al seu carro deixant tota rèmora de divisions i prejudicis. La llarga tradició de lluita independentista en tots els àmbits i vessants ideològics, la manifestació del 10 de juliol de 2010, el moviment de les consultes populars per la Independència, la voluntat i conversió independentista de molta part de la població, inclosos polítics notables que no hi estaven adscrits, han provocat el començament d’un procés independentista que no té aturall.

A Mallorca i a Formentera, Menorca o Eivissa, no només no ens podem limitar a explicar l’origen català de la nostra realitat com a poble i que la llengua que empram és la mateixa que la dels territoris dels Països Catalans amb qui ens uneixen lligams culturals ferms. Ara és urgent crear, fer néixer una consciència política d’allò que som i volem ser, i que al seu interior es dibuixin clarament els contorns precisos del mapa dels Països Catalans, d’allò que volem dir quan cridam “Visca la terra”.

En l’aspecte econòmic, encara es pot ser més breu: és urgent que la nostra població prengui consciència de fins a quin punt Espanya ens roba. Es tracta d’una espoliació sense precedents ni semblances en temps i territoris moderns europeus.

L’estat espanyol ha donat més volta de rosca al grampó constitucional. No s’han torbat els seus acòlits d’aquí a seguir gustosament les seves ordres. La imposició del castellà a les escoles, administracions i mitjans públics de comunicació és una realitat que estam vivint ara mateix als territoris del Principat i de les Illes. Llocs on havien estat aprovades lleis de normalització lingüística que ens permetien mantenir la resistència i creure en l’esperança d’un reeiximent i alliberament de la terra. Ara ja tocam tenir ben clar que pel camí constitucional espanyol només arribarem a l’extinció de la nostres aspiracions i identitat.

Al territori de l’Espanya conqueridora i colonialista, on no es posava el sol, avui només en resta un bocí de la Península Ibèrica amb dos territoris que decididament en volen deixar de formar part. Un d’ells és el País Basc, amb un procés polític prou madur i específic. L’altre és el del Principat de Catalunya.

Fent un vol retrospectiu per ser més entenedor entre els joves, els qui som mallorquins i independentistes, reconeixem a la nostra terra i pel que fa a la política, una llarga trajectòria de vicissituds en alternances penoses, unes de dolentes i unes altres de pitjors. La tradició copmilitarista espanyola ens imposà la condició de vençuts i ens ficà la por al cos. Ens volia escalivar per sempre i convertir-nos en súbdits d’Espanya. Gairebé ho han aconseguit. La mal anomenada transició democràtica espanyola ho ha deixat, tal i com ho ordenaren els seus artífexs franquistes, fermat i ben fermat. Redactaren, per lligar-ho bé, una constitució que atorgava la sobirania política a un sol poble, l’espanyol. Era, això sí, una constitució amb avanços socials i polítics que pretenien situar-se a l’alçada d’altres estats de dret europeus. Per als pobles que ignoraren, el gallec, el català i el basc, s’imposà i blindà un model territorial que impedia el més mínim intent de reunificació o autodeterminació.

L’article 145 de la constitució espanyola ho deixa molt clar:

1. En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas.
2. Los Estatutos podrán prever los supuestos, requisitos y términos en que las Comunidades Autónomas podrán celebrar convenios entre sí para la gestión y prestación de servicios propios de las mismas, así como el carácter y efectos de la correspondiente comunicación a las Cortes Generales. En los demás supuestos, los acuerdos de cooperación entre las Comunidades Autónomas necesitarán la autorización de las Cortes Generales.

Per garantir tal unitat territorial i tal ordenament constitucional, n’assenyala ben explícitament l’exèrcit i demés forces armades... amb els currículums tan democràtics que els coneixem.

Art. 8è: Las Fuerzas Armadas, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.

Ara bé, la resistència del nostre poble a no deixar perdre la seva identitat, amb la llengua com a principal pilar, ha aguantat fins al dia d’avui. Però la resistència té un límit. Els anys no passen de bades i si l’estat Espanyol imposava la seva identitat nacional preferentment per les armes, ara ho fa com a un suposat estat modern i democràtic europeu i en termes més polítics i sociològics. Per una banda, emprant l’ample i hegemònic poder dels mitjans de comunicació, audiovisuals o escrits, públics o privats, en castellà. Per l’altra, utilitzant els fruits que tal arbre dóna per augmentar la seva presència política i espanyolista mitjançant els seus partits, PP, PSOE, UPyD, UPN, IU i partits regionalistes, a les institucions locals, incloses les autonòmiques.

Les paraules, Espanya o espanyols són pronunciades sis de cada cinc vegades (les imatges valen tant o més que les paraules), no només pels polítics de torn, sinó també per una legió de periodistes i locutors, no només adscrits a la Brunete del ram: n’hi ha prou amb una ullada al Diario de Mallorca o a la Última Hora de ca nostra.

La seva influència és enorme, basti recordar el ressò perdurable en el temps cap a l’infinit del darrer triomf de la selecció espanyola de futbol, o la gran demostració pàtria en l’estesa de “rojigualdas” als edificis dels nostres pobles i ciutats en aquell darrer mundial.

Cal demanar l’impossible per aconseguir el possible, que és el mateix, la Independència. Hauríem de tenir la lliçó ben apresa, aquí no hi valen estatuts d’autonomia, lleis de normalització lingüística, ni drets històrics o res semblant. Per exemple, si volem gaudir com a qualsevol lloc del món de l’ús oficial de la llengua pròpia, com la castellana a Madrid o a Albacete, un dret fonamental que segur aquestes poblacions espanyoles no voldrien perdre, només hi ha un camí: el català única llengua oficial, com allà, ni més ni pus, iguals. Ja sabem, però, com és la cosa, i per tant sense la Independència no ho serà mai, d’oficial, la nostra llengua. Convindria prendre’n nota i no esperar unes noves majories progressistes en unes properes autonòmiques. Gràcies.