Totes les opinions

28/06/2005
Diria que des de les eleccions de 2003 el món nacionalista viu a la desorientació. Desorientació tant de les organitzacions polítiques com de les organitzacions cíviques. Una desorientació que a nivell polític és fruit no només de la victòria del PP sinó també del reforçament socialista fruit de l?anomenat efecte Zapatero. Els dos grans eixamplen espai a costa dels petits. Així, tenim una UM q
Diria que des de les eleccions de 2003 el món nacionalista viu a la desorientació. Desorientació tant de les organitzacions polítiques com de les organitzacions cíviques. Una desorientació que a nivell polític és fruit no només de la victòria del PP sinó també del reforçament socialista fruit de l?anomenat efecte Zapatero. Els dos grans eixamplen espai a costa dels petits. Així, tenim una UM que manté un pacte complicat amb el PP i que no aconsegueix crear un coixí suficient d?espai electoral. Tenim una ERC que sembla tenir voluntat de comparèixer amb força però sense valorar suficientment les conseqüències de la seva aparició tant en el sentit de trencament i divisió de forces, com en el sentit de ser una excusa contraproduent per a les nostres reivindicacions. Tenim, finalment, un PSM deprimit que no acaba de trobar la fórmula per bastir un missatge engrescador que fidalitzi la pròpia parròquia. A un panorama ja de per si massa atomitzat resulta que se li afegeixen petites escissions de persones i grups que no troben en les principals forces polítiques una via per a manifestar la seva opinió i per a participar eficaçment en el redreçament nacional. A nivell cívic les coses no són gaire diferents. Tenim una OCB que pateix una crisis de lideratge i de convocatòria. Tenim un grapat d?associacions que no acaben de tenir prou capacitat per generar una resposta social davant la despersonalització i davant algunes polítiques regressives en llengua i cultura que ha tirat endavant el Govern. Les nostres organitzacions cíviques perden pistonada davant una evolució social i una realitat institucional no gens senzilla. Evidentment, no cal ser uns pessimistes compulsius. Les coses ni estan molt malament ara, ni estaven molt bé abans. El nacionalisme no ha pegat per avall, el que si que pot haver succeït és que no hagi assolit algunes expectatives generades. De totes formes, el nacionalisme ha estat prou destre per crear un espai propi. Un espai polític i social que com tot espai relativament nombrós de vegades es mou a l?ambigüitat i en la confusió, un espai que té desafeccions i que té incorporacions. Un espai que a pesar de tot, a pesar de la immigració i de la potència comunicativa feta a Madrid, a pesar d?això té unes importants potencialitats de creixement si s?encerta en el discurs i en l?estratègia. Tal volta allò que ha de menester el nacionalisme és una forta sacsetjada. Tal volta el que ha de menester el nacionalisme és sortir de l?estat d?estupefacció en que diverses circumstàncies l?han anat situant. Tal volta el que ha de menester el nacionalisme és creure més en les seves forces i assumir una mica més les contradiccions del propi país, possibilisme intel·ligent al servei del país. Tal volta el que ha de menester el nacionalisme és claretat i profunditat. Tot això però és bo de dir i molt mal de materialitzar en coses concretes. El tractament és molts de pics més complicat que el diagnòstic. Tanmateix, a tot tractament l?ha de precedir un diagnòstic. Alguna cosa es mou dins el nacionalisme. I si les coses es mouen és perquè són vives, perquè són actives, perquè hi ha energia. I aquest ja és un símptoma positiu. Resulta de molt difícil predicció si el moviment serà bo o si serà suficient. En tot cas que hi hagi voluntat de reacció davant una conjuntura desfavorable és una primera passa necessària i imprescindible per anar més enllà.

FACTURES DE L'IRAQ CENTRES ECONÒMICS MEMÒRIA I ACTUALITAT MANS NETES MEMÒRIA ESBIAIXADA