Totes les opinions

11/03/2008
Queda de manifest la implacable condició biològica de l’existència humana amb el fet que fins i tot la carn dels registradors de la propietat és mortal (tot contravenint l’acudit que afirma que “els registradors de la propietat no poden morir mai, car és impossible que passin a millor vida”). Mariano Rajoy tindrà ocasió ben aviat de tastar les excel·lències de la millor vida terrenal, reintegrant-se a la seva canongia de Santa Pola, ja que sembla que els seus dies com a líder de la dreta espanyola estan comptats (malgrat que l’aparell popular s’entesti a celebrar la seva qualificació per a la Copa de l’Uefa, via Intertoto, com si haguessin guanyat la Champions).

El desenllaç va començar a resultar previsible després del segon debat cara a cara amb el president Zapatero. Tan malament ho va veure El Alcázar de Pedrín que l’endemà va titular a tota plana: “Rajoy reta en vano a Zapatero a defender el español en Cataluña” (i va prosseguir, en els dies successius, inundant els quioscs de munició semblant). Don Mariano s’ha passat quatre anys acusant ZP d’evitar els temes seriosos, i ara, de sobte, ens adonem del que significa això de la seriositat: no té a veure amb la involució de l’economia, la crisi de la construcció, el terrorisme domèstic o internacional, ni tampoc amb la política exterior. Res d’això: l’únic tema seriós de veritat el constitueixen les variacions actualitzades del clàssic eslògan “Pujol, enano, habla castellano”. Ho podeu llegir en el Manual de Estilo de Federico: “cuando te quedes sin argumentos, métete con Cataluña”.

Quan el Partit Popular es va treure de la mànega l’anomenat “efecto Pizarro” ningú no va comprendre de què anava la jugada. En contra del que es va dir, no guardava relació amb els hipotètics mèrits que com a gestor havia acumulat el bon home (incloent la defensa aferrissada de l’accionariat d’Endesa, o la seva eficaç col·laboració en l’enderrocament de l’imperi Rumasa). Tampoc no tenia a veure amb la seva elegància cardenalícia ni amb la subtilesa de la seva dialèctica (de fet, el primer crochet de l’avorridíssim Pedro Solbes va enviar aquesta Gran Esperança Blanca a la lona de les enquestes preelectorals). Res d’això: l’efecte en qüestió consistia en elevar a la més alta magistratura al responsable suprem de la pitjor epidèmia d’apagades elèctriques que ha patit Catalunya.

El PP va haver de recórrer a Pizarro, ja que no podia (per raons biològiques, les mateixes que jubilen ad eternum als registradors) trobar generalots de l’època de Franco o Espartero que s’haguessin distingit bombardejant Barcelona per terra, mar o aire. El pobre Rajoy va haver de buscar el més semblant possible, car això dóna vots a les circumscripcions electorals de la Hispania Ulterior (o almenys això pensava ell, presoner com és de la seva incorregible desorientació de professor despistat).

Quan no en feien falta, de vots, l’inimitable Ernesto Jiménez Caballero va escriure l’opuscle “Ante la Tumba del Catalanismo”, que incloïa la significativa frase (referida a la seva espanyolíssima forma d’estimar el Principat): “la maté porque era mía”. Catalunya una dona maltractada avant la lettre (ja n’hi havia, i moltes, de dones maltractades, però encara no existia el concepte mediàtic o jurídic tan popular avui dia).

És de suposar que el proper “efecte” miraculós del PP serà, d’aquí a quatre anys, el general Mena: un paio que promet, una mena d’Eisenhower espanyol, o, qui sap si, en la millor línia del fiasco Pizarro, tot just un Ataturk de pa amb fonteta. 

PANTEÓ EXALTACIÓ DE CIRERÒPOLIS D?OPOSICIONS I CARABASSES ELS CRIMINALS I ELS INEPTES La Creu La ciutat dels lliberts Crim i càstig Negació de l'evidència La Pseudohistòria L'aprenent del Senyor Burns La Coprocràcia De professió: víctima TIROFIJO LA CÀNDIDA SHARON EL MARTELL DE THOR POCA JUSTÍCIA I GENS DE PAU ETNOCENTRISME LA SÍNDROME DE SAINT-GERMAIN-DES-PRÈS ODIS QUE DONEN VIDA EL CANAL DE L?ESPERANÇA PA, CIRC I CIRC SENSE PA LA LLUNA, ELS CEMENTIRIS, LA MEMÒRIA LA BUFANDA ?L?AEROPOSTALE? BARÇA OU BARSAAX LA RESTA D?ALGUNS