Totes les opinions

09/05/2006
Jo també n?estic ben fart d?això del nacionalisme. Fa temps que, malgrat no poder acabar l?Ulysses i marejar-me de mala manera amb el Finnegan?s Wake, sento predilecció per Joyce i la seva epopeia vital fugint del sectarisme asfixiant de Dublín: el xovinisme provincià, el dirigisme cultural i la hipocresia moral (escenificada amb la condemna pública a Parnell). Encara pitjor devia de ser per al po
Jo també n?estic ben fart d?això del nacionalisme. Fa temps que, malgrat no poder acabar l?Ulysses i marejar-me de mala manera amb el Finnegan?s Wake, sento predilecció per Joyce i la seva epopeia vital fugint del sectarisme asfixiant de Dublín: el xovinisme provincià, el dirigisme cultural i la hipocresia moral (escenificada amb la condemna pública a Parnell). Encara pitjor devia de ser per al pobre Beckett, que de propina era protestant en aquella societat de sotanes, i que per això va optar per l?exili parisenc. Fins i tot un autor excels com W.B. Yeats pot arribar a ser insuportable si pel camí s?ha convertit en ?poeta nacional? (d?aquests nosaltres en tenim uns quants). Transsumpte domèstic i més o menys voluntari de Beckett i Joyce, Albert Boadella acaba de ser condecorat a Madrid per la seva trajectòria al món del teatre. Ell, que va rebutjar la Creu de Sant Jordi per no haver de tenir res a veure amb el nacionalisme, ha rebut el guardó de mans de la ultranacionalista Esperanza Aguirre (recordi?s a mode d?exemple la frase que va encunyar a contes de l?Opa de Gas Natural: ?es una lástima que Endesa vaya a salir del territorio nacional?). No és moment ara, però, de qüestionar la versàtil ètica de Boadella, que li impideix de contaminar-se amb el metall ofert per la Nomenklatura catalana i, en canvi, no posa objeccions a rebre prebendes de representants del partit polític que veta les obres de Leo Bassi (perquè fa befa del Sant Pare) o del grup Animalario (per causa de la seva sàtira sobre les noces de la filla d?Aznar). No, ara no és l?hora d?analitzar les relacions del bufón mayor de la Villa y Corte y el Vermut de Grifo amb això que en diuen llibertat d?expressió, o amb allò altre que hom anomena llibertat de creació. Ara no toca, perquè ara el que cal és transmetre-li la nostra felicitació (per ardua ad astra, deu de pensar ell, al fin se me ha ajusticiado, com diuen que va dir un prohom lerrouxista quan el van anomenar alcalde de Barcelona) i desitjar-li una feliç incorporació (que suposem imminent) al Panteón Madrileta, qui sap si al costat (o potser a un nivell una mica inferior) de Juanito Navarro, Zori, Santos i Pedro Osinaga. L?enhorabona.