Totes les opinions

08/04/2008
Molt abans de la irrupció de la cocaïna i les drogues psicodèliques en la litúrgia de les farres nocturnes, circulava per l’Espanya garbancera un acudit que feia referència a les fases de la intoxicació alcohòlica aguda: 1) suave copeo; 2) recopeo; 3) exaltación de la amistad; 4) insulto al clero y autoridades; 5) cantos regionales; 6) negación de la evidencia; 7) devolución de lo adquirido.
Per als que tot just hem arribat adesiara a la “fase d’exaltació de l’amistat”, algun cop a la de “insult al clergat i autoritats”, i excepcionalment a “cants regionals” (“Asturias, patria querida”, o, ja en plena dèria autonomista, “Sor Tomaseta a on sou?”) ens resulta estrany veure a algú que traspassa la sisena frontera, i s’aboca a negar l’evidència de la seva borratxera (“no, de cap manera: jo no estic borratxo”). Més notable encara és trobar algú que viu permanentment negant les evidències, i no només a comptes de la seva pròpia intoxicació enòlica.

És el que li succeeix a José María Aznar, que fa uns dies va afirmar (tot commemorant el cinquè any de la invasió d’Iraq) que la situació del país era molt millor que abans de la intervenció.

Algun estudiós de la personalitat dels líders de l’espècie humana hauria d’analitzar l’inquietant paral·lelisme que hi ha entre Aznar i Johann Cruyff: dos individus que “són fora” de la institució a on van trobar la glòria i es van fer famosos, però que s’entesten a influir en els que “són a dintre” (fent la vida impossible, per cert, als que ara governen el Partit Popular i el Futbol Club Barcelona, respectivament); dos “experts” que es guanyen les garrofes parlant una llengua que no és la seva (i molt malament, per cert), i a qui, malgrat tot, els hi paguen molt bé per fer-ho.

Les intrigues del “Profeta del Gol” són, però, bastant més inofensives, i es limiten a posar pals a les rodes de qualsevol projecte que intenti fer del Barça quelcom més que un club perdedor; les del ulema de Quintanilla constitueixen una negació obscena de l’evidència: el fracàs criminal en que s’ha convertit l’expedició mesopotàmica del seu amic George W. Bush (fet d’armes que van tramar, pel que sembla, durant un episodi d’exaltació de l’amistat en el ranxo texà d’aquest últim).

No se sap si l’entusiasme bel·licista d’Aznar obeeix a un deliri etílic stricto sensu (qui menys qui menys recorda una de les seves famoses boutades, allò de beure una copeta quan s’ha de conduir, davant d’una audiència molt receptiva als seus acudits, car es tractava d’una agrupació de productors vitivinícoles). Bush Jr., però, ja fa molts anys que va deixar la beguda: pecat de joventut del que va ser redimit per la religió. Ara, segons els seus consellers més íntims, el que el turmenta de veritat és el degoteig de bosses de cadàvers que arriben d’Iraq un dia sí i un altre també. També Boris Ieltsin, en circumstàncies semblants, fou torturat per les imatges dels soldats russos morts a Txetxènia, cosa que li provocava malsons terribles, i, segurament, alguna que altra crisi d’alcoholisme agut. Una escena que evoca una de les pàgines més notables i patètiques de l’òpera russa: els remordiments d’un altre Boris, en Godunov, a la versió que Mussorgsky va fer de la tragèdia de Puixkin.

És més que probable que també Aznar senti pena pels combatents morts a Iraq. Espanya va perdre allà prop d’una dotzena de militars. Estats Units ja ha superat la fita psicològica dels 4.000 (a més de 30.000 ferits i mutilats, i 100.000 que pateixen la síndrome de stress postraumàtic). Dels més de 600.000 morts iraquians (aquesta és l’estimació més optimista) no se’n parla gaire, perquè al capdavall els seus s’encarreguen de plorar-los. I és que a hores d’ara ens trobem a una mena de vuitena fase de la melopea: la de metanegació de l’evidència més tràgica.

PANTEÓ EXALTACIÓ DE CIRERÒPOLIS D?OPOSICIONS I CARABASSES ELS CRIMINALS I ELS INEPTES La Creu La ciutat dels lliberts Passar a millor vida Crim i càstig La Pseudohistòria L'aprenent del Senyor Burns La Coprocràcia De professió: víctima TIROFIJO LA CÀNDIDA SHARON EL MARTELL DE THOR POCA JUSTÍCIA I GENS DE PAU ETNOCENTRISME LA SÍNDROME DE SAINT-GERMAIN-DES-PRÈS ODIS QUE DONEN VIDA EL CANAL DE L?ESPERANÇA PA, CIRC I CIRC SENSE PA LA LLUNA, ELS CEMENTIRIS, LA MEMÒRIA LA BUFANDA ?L?AEROPOSTALE? BARÇA OU BARSAAX LA RESTA D?ALGUNS