Totes les opinions

21/04/2008
Hi ha qui diu que Sicília i Mallorca tenen moltes coses en comú, no tant en termes paisatgístics com pel que fa a la idiosincràsia dels nadius i determinats trets de la cultura popular. Tampoc han faltat crítics que s’han afanyat a assenyalar el gran paral·lelisme que hi ha entre la novel·la més famosa de Llorenç Villalonga (Bearn o la sala de les nines) i l’obra mestra del Príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa (Il Gattopardo). Cap al final d’aquesta novel·la el lector troba un fragment més aviat melangiós, i també “molt mallorquí”: el que narra una festa de l’alta societat palermitana, a on el protagonista (el príncep Fabrizio Salina) reflexiona amargament sobre la decadència del món al que pertany, mentre contempla els descendents de la més rància aristocràcia siciliana, adonant-se al capdavall de com les nissagues més il·lustres de l’illa s’han degradat al llarg dels segles, per culpa dels matrimonis consanguinis, tant en l’aspecte físic com en l’intel·lectual.

Als mallorquins ja ens agradaria que Visconti (que va realitzar una versió de l’obra lampedusiana) hagués estat el director encarregat de traslladar Bearn a la Gran Pantalla, ara per ara, però, les analogies amb la botifarreria mallorquina cal trobar-les a un mitjà menys il·lustre: els dibuixos animats televisius.

Les eleccions municipals de maig de 2003 van donar el triomf a Calvià, per majoria simple, al Partit Popular. Per celebrar-ho, l’heroi de la feta i nou batlle del municipi va fer penjar una foto seva al castell familiar, situat ben a prop de l’autopista, amb el lema “Gracias, Calviá”. Era impossible no pensar en Els Simpson, en concret en l’episodi que descriu una reunió del que ve a ser la junta local del Partit Republicà (el factòtum de la qual és el cacic local, Mister Burns), al castell a on el magnat resideix, enmig d’una escenografia força gòtica, que inclou llamps, trons i rates pinyades que sobrevolen la fortalesa.

Les rates pinyades, de fet, constitueixen una coincidència afortunada, puix sempre han tingut molt d’èxit entre fatxes, blaveros i torracollons de la cosa lingüística, a les illes i al País Valencià. De fet, hom comença a témer que el sinistre mamífer volador no acabi xuclant la sang i l’ànima de la gavina popular, aprofitant la seva apatia i malastrugança dels últims temps.

Ben aviat el nou batlle no en va tenir prou, amb la cerimònia neofeudal d’agraïment des de la seva talaia, i va iniciar una guerra judicial ferotge i infructuosa contra l’antiga batllessa; pel camí va garantir-se la majoria absoluta, via la mística transfiguració d’un regidor frontissa que va veure la llum quan anava amb la seva ambulància camí de Damasc: “Saulo, Saulo, ¿por qué me das calabazas?. Déjate asesorar por mí y te haré asesor”. La conversió va servir no només per reajustar l’aritmètica municipal, sinó també per quadrar els negocis d’alguns promotors addictes.

Un cop consolidada la majoria absoluta en les municipals de 2007, l’ajuntament es va embarcar en una voràgine de contractacions d’experts: tota una legió d’estòmacs agraïts a qui el prohom devia qualque favor, o de qui esperava (és només una conjectura) rebre’n algun de més gros en el futur.

Ara l’indomable freaky ha decidit recórrer a un dels common places (terme que en traducció literal seria “lloc comú”, és a dir, excusat rudimentari) de la dreta cavernícola-palatina mallorquina: atiar el secessionisme lingüístic, per mitjà de la sempre versàtil premsa escrita palmesana i dels resultats d’una enquesta d’opinió tan fiable com els mètodes anticonceptius que feia servir Bobby Kennedy. Qui sap si les seves idees parafilològiques parapsicològiques no van començar arran d’una il·luminació moscovita digna de la del trànsfuga (no seria la primera vegada que una casa de tolerància es converteix en bressol d’inspiració cultural: basta recordar l’opuscle escrit per Jorge Luís Borges a Ciutat, durant el seu interludi mallorquí dels anys vint, que porta el significatiu títol de “Casa Elena: hacia una estética del lupanar”, dedicat al bordell que regentava la madame Elena Palacios).

Pel que fa als “temes seriosos i que afecten a la vida dels ciutadans” (com els acostumen a anomenar els conservadors), sembla ser que la temporada turística del municipi ha estat més aviat minsa; d’altra banda, els resultats del PP calvianer a les eleccions generals no han estat massa positius (de fet, ha guanyat el PSOE). De propina, el rei d’Espanya (amb el coneixement de causa que donen moltes navegacions afortunades a càrrec del contribuent per aquella costa tan malmesa) es va permetre criticar públicament el model urbanístic del municipi: massa clatellades en poc temps per a l’aprenent de Mister Burns. Calia fer urgentment qualque cosa, i per això va pegar una ullada al Libro de Estilo y (malas) Formas de Federico: “En territorio polaco periférico dedícate a fomentar el secesionismo lingüístico, y cuando tengas problemas dale la culpa de todo al catalanismo bórico”. És de suposar que al Borja Mari de Bienhemoscomido el tema de “sa llengo baleá” se la bufa, car ell només parla castellà, llengua que es fa servir per demanar un daiquiri a Puerto Portals i, també (les poques vegades que la freqüència radiofònica no està ocupada per bramuls i grunyits) llengua vehicular de la COPE.

Fa una quinzena d’anys, els nacionalistes croates van iniciar una campanya de separatisme lingüístic per tal d’erradicar qualsevol vincle de la seva llengua amb la dels serbis. Una tàctica contra natura, al servei de la refinada enginyeria balcànica de l’odi. Si a Croàcia els hi ha donat tan bons resultats, per què no ha de servir aquí?, deuen de pensar els cervells de La Cosa. De fet, no falten elements comuns entre els ustaci que proliferen a la costa adriàtica i els fatxes de Sa Roqueta: uns i altres utilitzen paracientífics de la paraula a l’espera de l’hora que els hi surti més a compte utilitzar paramilitars de l’acció.

És clar que els croates tenien motius més que sobrats per voler tallar tota mena de relació amb els serbis (raonament en el que resulta plenament vàlida la propietat commutativa), basta buscar en els arxius les dades que fan referència a la guerra de 1991 a 1995. Algun dels eficaços assessors de l’ajuntament de Calvià serà capaç, si li ho proposen, de trobar semblances amb la guerra dinàstica de fa gairebé 660 anys, entre Jaume III i el seu cunyat Pere el Cerimoniós. Un conflicte similar als que es produeixen adesiara entre germans i germans polítics de les nissagues bufes i botifarres mallorquines per culpa d’herències familiars miserables. 

 

PANTEÓ EXALTACIÓ DE CIRERÒPOLIS D?OPOSICIONS I CARABASSES ELS CRIMINALS I ELS INEPTES La Creu La ciutat dels lliberts Passar a millor vida Crim i càstig Negació de l'evidència La Pseudohistòria La Coprocràcia De professió: víctima TIROFIJO LA CÀNDIDA SHARON EL MARTELL DE THOR POCA JUSTÍCIA I GENS DE PAU ETNOCENTRISME LA SÍNDROME DE SAINT-GERMAIN-DES-PRÈS ODIS QUE DONEN VIDA EL CANAL DE L?ESPERANÇA PA, CIRC I CIRC SENSE PA LA LLUNA, ELS CEMENTIRIS, LA MEMÒRIA LA BUFANDA ?L?AEROPOSTALE? BARÇA OU BARSAAX LA RESTA D?ALGUNS