La regulació  existent del sector públic és a dia d’avui arcaica, dispersa, imprecisa i parcial. Anem a veure però, si aquest projecte de llei assoleix els objectius abans enumerats.

Per evitar el constant increment del nombre d’organismes públics, el projecte de llei el que fa és requerir una major justificació de la necessitat de la creació d’un ens als promotors, obligant-los a presentar informes i altres documents justificatius, com el seu primer pressupost. No s’estableix, en canvi, cap limitació al nombre ni a les dimensions d’aquests ens.

Tot i que el projecte es planteja un major control de la gestió econòmica i del compliment dels objectius pels quals s’ha creat l’organisme, el projecte de llei no recupera la fiscalització prèvia obligatòria dels contractes i convenis dels ens públics, només recorda que aquest control podria ser implantat si així es decideix en el futur. Sí que s’estableix una nova garantia de control de l’activitat dels organismes públics consistent en l’autorització pel Consell de Govern de les operacions econòmiques superiors a un milió d’euros.

El projecte també  pretén limitar l’accés al crèdit als organismes públics, tan endeutats o més que la mateixa administració de la Comunitat Autònoma. L’endeutament a llarg termini no es limita en el projecte, simplement s’indica que s’ha de fer aflorar, publicant-lo en la Llei de pressuposts generals de la Comunitat. Pel que fa a l’endeutament a curt termini, previst per a necessitats de tresoreria, es diu que el saldo d’aquestes operacions no pot superar el 10% del pressupost d’ingressos corrents de l’organisme. Dues mesures clarament insuficients per lluitar contra l’altíssim endeutament actual.

Finalment, en matèria de gestió econòmica, el projecte de llei preveu que els gestors dels ens públics signin anualment una declaració en la qual han de garantir que han gestionat correctament i de forma eficient els fons públics i s’han de fer responsables de la mateixa. Es tracta en tot cas d’una mesura de conseqüències incertes i que no ataca el bessó de la qüestió.

Des del punt de vista de la correcta i eficient gestió dels fons públics, la proposta de llei no ofereix grans novetats. El control extern de la gestió econòmica i jurídica realitzada en els ens públics seguirà basant-se en les poc eficaces i obsoletes auditories externes, que es limiten a certificar el compliment de la llei. S’imposa per tant  la necessitat d’establir una autoria de l’eficiència de la gestió i del compliment dels fins socials per part dels gestors, atès que es poden fer moltes coses sense incomplir les lleis però tudant diners públics amb total impunitat. 

Els organismes públics han estat vistos des de sempre com un cau de col·locació de militants i familiars a través de diferents mètodes, com són els procediments de selecció trucats, els contractes temporals que es fan indefinits, els augments de sou arbitraris o la creació de grans quantitats de llocs directius (responsables d’àrees i territorials). Mereix una menció especial el cas dels contractes que la proposta de llei anomena de “personal directiu professional”. La politització de la gestió dels organismes públics ha anat in crescendo en els darrers anys, amb la usurpació de les funcions tècniques directives que desenvolupava antigament el personal tècnic dels ens per part de militants dels partits en el poder, estiguin o no qualificats per realitzar les funcions que els són encomanades. El projecte de llei limita aquest sou al de conseller, és a dir, que un càrrec directiu que ha accedit a un lloc directiu per la seva militància política cobra un sou molt superior al que té un tècnic titulat superior amb anys d’experiència. Mentrestant el personal laboral dels organismes públics percep salaris molt inferiors als dels funcionaris de la CAIB.

Tampoc limita el projecte el nombre de càrrecs que pot tenir un organisme. La llei hauria de definir on hi pot haver un càrrec polític i on no. El text aprovat pel Govern recomana que aquestes persones siguin contractades amb publicitat i concurrència i que es tengui en compte la seva idoneïtat per ocupar el càrrec a l’hora de contractar-les, una aposta que podríem qualificar de brindis al sol.

On es nota més però  la manca d’ambició d’aquest projecte de llei és en els pocs articles que dedica a la selecció i la contractació del personal laboral dels organismes públics. Hagués estat una oportunitat magnífica aprofitar aquesta llei per fixar els principis bàsics que han de regir el procediment de selecció, contractació, carrera professional, mobilitat, etc. del personal que treballa als organismes públics de la CAIB i perquè albirin un poc el seu futur els centenars de persones contractades irregularment a les empreses, fundacions, consorcis, amb contractes per obra o servei determinat o amb altres modalitat de contractació, que no s’han extingit. La Llei ens remet a l’Estatut bàsic de l’empleat públic pel que fa a la regulació del procediment per accedir a l’ocupació pública, però aquesta regulació estatal no dóna totes les respostes que voldríem a les especificitats del sector públic en matèria de selecció de personal, salaris, mobilitat, carrera professional.

Per acabar, el projecte de llei prohibeix taxativament el nomenament de personal eventual al sector públic instrumental de la Comunitat, els anomenats assessors tècnics o secretaris personals del director gerent. Basta mirar el Butlletí Oficial de les Illes Balears d’aquests per veure com les conselleries del Govern nomenen gairebé setmanalment assessors tècnics o personal eventual.

En definitiva, aquest és un projecte de llei que tot i l’aurèola que l’acompanya, no contribuirà decisivament a evitar la petita corrupció, el malbaratament de fons públics, el clientelisme, l’enxufisme i l’arbitrarietat en la determinació de les condicions laborals dels segurament més d’un milenar de treballadors afectats.