Tribuna Mallorca - EL GOTELÉ DE DAMOCLES

Miquel Àngel Ramon

EL GOTELÉ DE DAMOCLES

02/01/2009
«Saps sa darrera del gotelé den Barceló? », aquesta podria ser una fòrmula ben adient, per a la gent benpensant i de dretes, de començar una discussió sobre cultura, política, o política cultural. Per una raó no gaire ben explicada, la dreta acostuma a preferir l’art realista i, diguem-ne, “convencional”, mentre que l’esquerra “chic” que triomfa a Europa es deixa seduir per les abstraccions dels gurús de moda. Això no deixa de ser una reducció absurda, com ho són totes les reduccions de la realitat: de la realitat, en aquest cas, que s’explicita o s’intueix en el realisme artístic, perquè de fet, l’ortodòxia soviètica era molt “realista” (també en pintura i escultura): caldria demanar-se aleshores si ser comunista significa necessàriament ser d’esquerres, però això, és clar, ja són figues d’un altre paner. També, pegant una ullada a l’altre extrem de l’espectre, hi ha hagut molts pintors conservadors (en termes polítics) que exercien d’abstractes a temps més o menys parcial.

“La darrera” de l’obra den Barceló a la Sala XX del Palau de les Nacions Unides a Ginebra és que (sempre segons les males llengües) ha començat a caure a bocins a les poques setmanes de la seva inauguració, i això malgrat haver costat quasi 20 milions d’euros. Abans d’aquesta notícia (encara pendent de confirmació) altres polèmiques l’havien esquitxat amb tanta o més iracúndia que el spray del felanitxer: l’origen dels fons, per exemple, i molt especialment la sospita de que el govern espanyol hagués pogut desviar diners destinats al desenvolupament dels països pobres per tal de financiar la Capella Miquelina.

El puritanisme rancuniós dels professionals de la indignació hispànica no coneix fronteres, i ara potser descobriran en l’Organització de les Nacions Unides un territori fèrtil per a les seves diatribes. Posats a trobar precedents il.lustres de la feta, podem conjecturar que el papa Juli II hauria fet molt bé de destinar als pobres la doblerada que va permetre que Michelangelo Buonarroti esdevingués inmortal (inmortalitat extensiva, encara que en grau menor, al mateix pontífex della Rovere); d’aquesta manera s’hagués guanyat un lloc de preferència en la platea del cel, recompensa que no està molt clar que li sigui garantida a “l’altre” Judici Final (el de bon de veres, no el pictòric), tal i com va anar la seva vida de polític cínic i guerrer incansable...però ara no podriem extasiar-nos davant la Capella Sixtina, i, de propina, el Vaticà i la República Italiana treurien moltes menys divises de les visites turístiques. Potser aquesta mena de raonament il.luminà a qui va prendre la decisió de portar a terme tan faraònica obra a la cúpula del palau de Ginebra...encara que si hom vol indignar-se de bon de veres amb les Nacions Unides faria millor de viatjar a zones de conflicte, o al que habitualment coneixem com a “Tercer Món” (terme que ha caigut en desgràcia, i que es considera a hores d’ara “políticament incorrecte”), per fer-se una idea de a on s’estan tudant de veritat els fons del desenvolupament. A les zones devastades per un desastre i allà a on s’ha produit el col.lapse dels estats “convencionals” és a on les Nacions Unides acostumen a prendre la iniciativa per tal d’atenuar el sofriment de les persones i protegir-les de les violaciones dels seus drets més elementals. La realitat, però, és ben sovint molt diferent al que apareix en els “Termes de Referència” de les missions que s’han succeït des dels anys 40 ençà. Així, si els mercenaris de la indignació periodística volen de veres tenyir de fel les seves columnes respectives, poden deixar de banda el bunyol més o menys genial de Barceló, i concentrar-se en els escàndols que han anat produint-se en el decurs de les missions auspiciades per les NU: des de abusos sexuals perpetrats per membres de les forces de peacekeeping contra les víctimes a qui havien de protegir, fins a forats financers que deixarien en no res l’ordinària caixa de Cola Cao a on els corruptes mallorquins acostumen a amagar el botí de les seves malifetes. Aquests són els casos extrems, evidentment, i per tal de no caure en un maniqueisme groller potser hauriem de centrar-nos en aspectes menys sòrdids però tanmateix censurables de l’actuació de la maquinària suposadament humanitària de l’ONU. Podriem parlar d’ineficàcia en operacions que han tingut lloc aquí i allà, o de la generació d’una burocràcia monstruosa, el sosteniment de la qual costa una fortuna (molt més que el famós gotelé), i al capdavant de la qual se situa una casta sacerdotal magníficament pagada i que disfruta d’uns privilegis escandalosos.

I també podriem referir-nos a la manera com es crea aquesta “hierocràcia”: de les quotes de “funcionaris” que cada país s’atribueix depenent del seu àmbit de poder i d’influència, en el més pur estil de com s’organitzen les assemblees de la FIFA...per, al capdavall, i amb tot el respecte que mereixen els “experts” de Nacions Unides dignes d’aquesta consideració, regir-se el circ humanitari per la implacable aplicació del Principi de Peter.

Incompetents o, més probablement, molt eficaços, durant els últims anys el nombre de treballadors espanyols a missions internacionals de l’ONU ha augmentat notablement: una de les conseqüències de l’increment dels fons (“compra de quota”, potser?) assignats pel govern de ZP a l’ens internacional. Qui sap si, entre línies, no era això el que volia dir el ministre Moratinos quan, enmig de les aspres intervencions dels representants populars a comptes de la cúpula ginebrina, va respondre ben emprenyat: “a mi ustedes no me han de dar lecciones de como combatir la pobreza en el mundo”. La caritat ben entesa comença pels alts funcionaris que a més son compatriotes.