Totes les opinions

10/04/2008
Encara ara retreuen a la Gemma Nierga aquella frase de "Per favor dialoguin" pronunciada en acabar la gran manifestació de rebuig a la mort de l'Ernest Lluc. Aquesta periodista, però,  no va fer res més que repetir el que la gent, llevat dels polítics de la capçalera, cridaren al llarg de la marxa.
Quatre anys més tard, fent cas de la  recomanació,  Carod Rovira es reunia amb ETA i uns mesos després la seva formació, amb un 2'52% i 650.000 vots, passava de tenir un a tenir vuit diputats al Congrés de Madrid.
El febrer de 2006, quan encara s'estava per patir el gruix del "problema de les infraestructures", es va realitzar una altra important manifestació a Barcelona amb el lema de "Som una nació, tenim el dret a decidir", va ser un autèntic clam independentista. ERC en va tenir un paper destacat, tant en la gestació com en la gairebé hegemònica presència política al cor de la manifestació.
El mateix 2006 s'inicien les negociacions per a la reforma de l'Estatut de Catalunya. ERC no defensa la inclusió i efectivitat jurídica del dret d'autodeterminació justificant-se en prioritats d'ordre pràctic.
L'agost de 2007 Xirinacs emprèn el caminoi del bosc en un acte de sobirania: "...Amics  accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble...."
Març de 2008, Esquerra passa de 8 a 3 diputats amb 296.000 vots i un 1'17%.
El partit que semblava que havia de liderar políticament aquestes dues aspiracions populars, accions per afavorir el diàleg amb ETA i iniciació d'un procés cap a la Independència de Catalunya, no ho ha fet. S'ha acomodat institucionalment al Principat i ha confiat en una reforma de l'Estat Espanyol en les seves relacions amb Euskadi i Catalunya.
El que jo entenc de tot això és que hi ha una societat civil catalana amb unes aspiracions obertes, elevades i valentes,  que no consent ésser enganyada, i necessitada  d'unes eines polítiques amb cara i ulls, que no té, per a portar-les a  terme.