Totes les opinions

27/12/2006
L’Estatut polític de les Illes Balears s’aprovà dijous passat al Congrés dels Diputat amb els vots a favor de tots els grups polítics a excepció de les abstencions d’ERC i IU-ICV. Entre els vots favorables, els més entusiastes, els del PSIB-PSOE i del PP balear. Però ni un sol vot en contra. De fet, ni una sola veu realment pròpia... Aquest estatut ni respon a una reivindicació àmplia ni
L’Estatut polític de les Illes Balears s’aprovà dijous passat al Congrés dels Diputat amb els vots a favor de tots els grups polítics a excepció de les abstencions d’ERC i IU-ICV. Entre els vots favorables, els més entusiastes, els del PSIB-PSOE i del PP balear. Però ni un sol vot en contra. De fet, ni una sola veu realment pròpia... Aquest estatut ni respon a una reivindicació àmplia ni respon a una ferma voluntat política per assolir més autogovern. Únicament és fruit de la conjuntura política després d’unes eleccions generals atípiques. El nostre estatut torna a no ser res. Lluny dels anomenats estatuts de primera, just haurà tengut l’honor de ser el primer en una cosa: haver aconseguit la tramitació més ràpida. Molt més ràpida que les altres tres realitzades aquesta legislatura: País Valencià, Catalunya i Andalusia. I segur que molt més ràpida que qualsevol altra que pugui venir després. Una única sessió de ponència parlamentària i una altra de comissió constitucional han bastat per tenir-ho tot ben enllestit. Així de ràpid i així de simple. Es fa massa evident, fins i tot per aquells ulls que no ho volen veure, que el contingut realment importa poc. Al cap i a la fi no hi ha res de nou; res que pugui alarmar (ni tan sols incomodar) els poderosos aparells del PP i del PSOE espanyols. Allò que importa és el gest, el fet de poder demostrar que l’acord és possible. Possible, és clar, si es tracta de regions que no pinten res. A aquesta trista submissió, el secretari general del PSIB, Francesc Antich, li diu “un amplíssim consens polític” i Rosa Estaràs, que assistí al Congrés com a espectadora, ho qualifica tot de “dia històric per a Balears”. Efectivament, un dia històric. Un excel·lent estatut per a Madrid i una frustració per a Balears. No parlem ja del nivell d’autogovern i del finançament que ens pertocaria, evidentment molt lluny del que ens concedeixen. És un dia històric pel menyspreu a la realitat identitària, lingüística i cultural de les nostres illes. Un dia històric perquè es materialitza la discriminació lingüística i identitària. Un país amb una inqüestionable personalitat històrica, territorial i cultural definitivament no tendrà el reconeixement de realitat nacional com sí recullen altres estatuts, ni avançarà amb els vincles de tota mena amb la resta de Països Catalans... i el que és gravíssim: es consolida la renúncia a igualar en drets la nostra llengua, la llengua catalana, la llengua que és oficial i pròpia, amb la llengua castellana. Una ofensa. Un menyspreu a la nostra cultura i al país. El greuge comparatiu és inassumible. A la pràctica, s’accepta que la nostra llengua és una llengua de segona categoria. Una autèntica vergonya, i més encara en una legislatura en què el PP arracona i agredeix contínuament el català. Tot plegat, fa empegueir. I molt. Moltíssim. Ni vots a favor... ni abstencions. Vull una veu realment pròpia, potent i clara al Congrés dels Diputats. És en aquests moments quan es fa difícil entendre les eternes discrepàncies i els matisos interminables de certes discussions nacionalistes. Allò que sí estic ben segur, seguríssim, és que si Progressistes hagués aconseguit tenir una diputada a Madrid, Nanda Ramon, s’hagués escoltat un NO ben clar, valent, fort... i en català. Un NO de dignitat, un NO nacionalista. Un SÍ de país.