Totes les opinions

22/12/2006
En molts camps, les illes Balears podem mostrar orgullosament les credencials d'haver aconseguit (o fins i tot superat) els estàndards europeus. Comptam amb una economia dinàmica, gaudim d'un benestar semblant a la mitjana europea, convivim persones de diferents nacionalitats amb una certa harmonia, som illes acollidores i les tensions socials són suportables. En tots els àmbits de què he parlat,
En molts camps, les illes Balears podem mostrar orgullosament les credencials d'haver aconseguit (o fins i tot superat) els estàndards europeus. Comptam amb una economia dinàmica, gaudim d'un benestar semblant a la mitjana europea, convivim persones de diferents nacionalitats amb una certa harmonia, som illes acollidores i les tensions socials són suportables. En tots els àmbits de què he parlat, de tota manera, ens queden moltes coses per fer (existeixen fortes desigualtats socioeconòmiques entre la nostra gent, el benestar no és a l'abast de tothom, més que convivència entre gent de diferents nacionalitats s'hi assenten compartiments estancs sense connexió, i de tant en tant apareixen tensions importants entre nosaltres). Però, al cap i a la fi, en molts aspectes, no desentonam ostentosament del que resulta la mitjana europea. Hi ha una cosa, emperò, que ens pot arribar a fer dubtar de si efectivament les Balears són Europa: com es tracten els casos de corrupció. A la major part de la Unió Europea, les responsabilitats sobre la corrupció s'assumeixen d'una manera immediata i fulminant. Els casos més extrems els tenim als països nòrdics, i en alguns països del centre d'Europa, on, segons el sentit comú dels seus polítics i de la ciutadania, la simple sospita de corrupció és suficient perquè aquell qui la pateix presenti immediatament la seua dimissió. Recordem aquell secretari general de l'OTAN (Maertens, crec recordar que es deia) que va dimitir per un suposat cas de corrupció, tot afirmant que els tribunals demostrarien la seua innocència. La dimissió no suposava acceptació de culpabilitat: havia de dimitir perquè s'havia escampat una sospita sobre la seua persona. Els tribunals li donaren la raó i el seu honor va quedar més net que una patena. Però, segons la lògica holandesa, una cosa i l'altra no tenien res a veure. Havia dimitit perquè era sospitós de ser corrupte. Havia conservat el seu honor perquè els tribunals havien demostrat que era innocent. I punt. Després de l'espectacular esquitxada del cas Andratx, que a Holanda, a Dinamarca o a Alemanya hauria causat una allau de dimissions entre els afectats, en canvi, a les Illes Balears, no ha dimitit ningú. El conseller Rodríguez, de qui s'ha pogut demostrar una conversa més que sospitosa amb l'exbatle Hidalgo, continua aferrat a la cadira. Ha afirmat que no donarà a ningú "el regal de Nadal" de la seua dimissió. La conversa que reproduïda Diari de Balears entre Hidalgo i Rodríguez, a qualsevol lloc de la Unió Europea seria suficient perquè, o bé el propi Rodríguez anunciàs la seua dimissió a la roda de premsa que realitzà el mateix dia, o perquè, cinc minuts després de la roda de premsa, si no l'havia anunciada, el president Matas el fulminàs immediatament. Quan escric aquest paper, en canvi, Rodríguez continua ocupant el seu càrrec, i el president no ha donat cap senyal que s'hi hagi de produir cap canvi. I no hi ha lloc per a les amenaces de na Rosa Estaràs contra els mitjans de comunicació. Suposem -i no voldria per res suposar altra cosa- que Rodríguez no hi té res a veure, amb el cas Andratx, que el conseller no ha trencat un plat en tota la seua vida, que la seua gestió és immaculada i que la seua honradesa deixa la de Mahatma Ghandi a mil milles de distància. Ha de dimitir, en aquest cas, el senyor Rodríguez? Per a qualsevol europeu de l'Europa civilitzada la cosa és elemental. Ha de dimitir, evidentment, perquè la sospita s'ha generalitzat, dins la nostra societat. Després, com en el cas de Maertens, es pot demostrar que totes les acusacions eren infundades, i que no hi havia res a pelar, en tot plegat. Una de les màcules que patien Romania i Bulgària, en el procés d'accés a la Unió Europea, una màcula contra la qual han hagut de lluitar durament, es referia precisament a aquests aspectes. Es deia que, en casos de corrupció, els polítics romanesos i búlgars tenien tendència a assetjar jutges i fiscals perquè no fessin bé la seua feina, i també que es ficaven amb els periodistes, per posar-los la por al cos, no fos que escampassin allò que no havien d'escampar. Ara se suposa que Romania i Bulgària, almenys en aquest aspecte, ja es troben dins els estàndards que imposen els Criteris de Copenhague per a l'accés a la Unió. El que podem dubtar ben seriosament és que el govern de les illes Balears, avui, els compleixi.