Totes les opinions

03/06/2008
No se sap ben bé si l’afirmació de Shakespeare “els covards moren moltes vegades, però el valent només tasta el gust de la mort un cop” és certa, o bé si es tracta de mera retòrica literària. Un bon instrument per fer experiments sobre el particular podria ser Pedro Antonio Marín, (a) Manuel Marulanda, (a) Tirofijo, número 1 de les FARC colombianes i, a ben segur, el líder guerriller més antic del món.

Ja cap a l’inici de la seva dilatada trajectòria, durant els anys 60, la mort de Tirofijo fou anunciada per la premsa i les forces de l’ordre. Tampoc més endavant, en els 80 i 90, quan les FARC assoliren el clímax de la seva eficàcia mortífera, no van faltar testimonis presumptament irrefutables de l’òbit del personatge. Finalment, ara fa uns dies, el ministeri de defensa colombià ha anunciat un cop més la mort de Marulanda, i representats de les pròpies FARC l’han confirmada...tanmateix, potser seria bo que algú es dignés a presentar una “prova de mort”, anàloga a la “prova de vida” que les FARC fan arribar, amb freqüència ben esporàdica, als familiars de les dotzenes de segrestats que mantenen a indrets remots de la selva del país. De vegades, eufemísticament, parlen de “retenidos”, i no de “secuestrados”. El cas més famós és el d’Ingrid Betancur, antiga candidata a la presidència del país. Però n’hi ha d’altres, tant o més dramàtics que el seu: diputats regionals, militars i policies, la seva majoria.

La causa de l’hipotètic òbit de Tirofijo és un infart agut de miocardi: etiologia que encaixa perfectament amb l’opinió del periodista i escriptor Germán Castro Caycedo: “Colombia es el único país del mundo donde los terroristas mueren de causa natural, y estando aún en activo”. Una enginyosa simplificació, al capdavall, car no tots aconsegueixen assolir aquest final: el número dos de les FARC, Raúl Reyes, fou abatut no fa gaire per forces especials que havien perpetrat una incursió en una base guerrillera situada dintre de territori equatorià; fa uns dies, el país va rebre amb sorpresa la notícia de la rendició de Karina, dirigent guerrillera de la zona del Pacífic, famosa per la seva vessant sanguinària...els fets dels últims mesos han portat l’eufòria al govern de Álvaro Uribe Vélez: els èxits de la seva política de “Seguridad Democàtica” sobre la guerrilla són nombrosos i innegables, encara que cal sospitar que les possibilitats reals d’erradicar per sempre més la violència política del país són més aviat minses. I això és així en part per culpa de factors geogràfics: més d’un terç del milió de quilòmetres quadrats de Colòmbia l’ocupen selves, cadenes de muntanyes i d’altres regions ignotes, però, també, perquè les diferències internes en matèria econòmica i les ferides dels 40 anys de guerra (moltes d’elles tancades en fals, per exemple les produïdes pels crims del paramilitarisme) poden arribar a constituir una font inesgotable de frustració i odi, capaç de generar noves fornades de guerrillers, disposats a prendre el relleu de personatges temibles i alhora mítics, com ara Tirofijo, Karina, el Mono Jojoy o Simón Trinidad, entre d’altres.

En termes de llegenda, però, ningú no pot fer ombra a Tirofijo, que ja lluitava per devers la selva del Caguán quan encara no havien nascut els avis d’alguns dels nois i noies que a hores d’ara fan part de les files de les FARC. I és que una estratègia habitual d’aquest grup armat, i també de les sinistres milícies paramilitars AUC (Autodefensas Unidas de Colombia) ha estat i encara és l’utilització intensiva d’infants-soldat.

No cal témer l’oblit, però, en cas que la mort de Marulanda hagi estat, aquest cop, de debò: en un indret ben cèntric de la ciutat de Bogotà, capital de la república, i totalment de franc, el visitant nacional o estranger pot contemplar les obres del museu dedicat a Fernando Botero, pintor antioqueño i glòria nacional. En un indret no gaire discret s’hi troba el retrat de Tirofijo, avançant per la jungla, adornant la postura amb l’inevitable AK-47.

Amant de deixar frases per a la posteritat, el general Douglas MacArthur va proclamar, el dia que va passar a la reserva “els vells soldats no moren mai: tot just s’esvaeixen”. “Just fade away”, com els guerrillers colombians, que tampoc no moren mai, sinó que prefereixen engreixar sense mesura en les pintures de Botero.

PANTEÓ EXALTACIÓ DE CIRERÒPOLIS D?OPOSICIONS I CARABASSES ELS CRIMINALS I ELS INEPTES La Creu La ciutat dels lliberts Passar a millor vida Crim i càstig Negació de l'evidència La Pseudohistòria L'aprenent del Senyor Burns La Coprocràcia De professió: víctima LA CÀNDIDA SHARON EL MARTELL DE THOR POCA JUSTÍCIA I GENS DE PAU ETNOCENTRISME LA SÍNDROME DE SAINT-GERMAIN-DES-PRÈS ODIS QUE DONEN VIDA EL CANAL DE L?ESPERANÇA PA, CIRC I CIRC SENSE PA LA LLUNA, ELS CEMENTIRIS, LA MEMÒRIA LA BUFANDA ?L?AEROPOSTALE? BARÇA OU BARSAAX LA RESTA D?ALGUNS