Totes les opinions

20/08/2008
L’any 1888, en el decurs d’una reunió de treball, el príncep Otto von Bismarck li va confessar a l’ambaixador francès que el seu cor abrigava l’esperança de que ben aviat s’establiria una relació d’amistat duradora entre els dos països. “Els francesos acabaran per perdonar Sedan com abans van ser capaços de perdonar Waterloo”, va afirmar el sagaç canceller, les bones intencions del qual demostraven un greu desconeixement del profund odi que la fel dels francesos és capaç de destil·lar. Ja durant els anys 20 i 30 del segle XX (durant una nova posguerra: en aquest cas la derrotada era Alemanya) també els francesos (i els anglesos) van subestimar grollerament la capacitat de generar odi de l’ànima alemanya; potser perquè en aquella època no hi havia massa gent a les illes Britàniques i a França que llegís Heinrich Heine.
El gran poeta jueu (emancipat) va deixar escrit que l’odi alemany és molt més perillós que el de les altres nacions, perquè els alemanys odien (en realitat Heine utilitzà la primera persona del plural) l’esperit de les víctimes de la seva malvolença, no els elements accessoris de les seves personalitats. L’any 1940, Hitler va voler que la humiliació de França tingués lloc al mateix indret (el bosc de Compiègne) i en el mateix vagó de tren a on s’havia produït la capitulació teutona el 11 de novembre de 1918. Vint i dos anys i uns quants milions de morts més tard, Europa seguia igual de malament. Potser per això, després de 1945 una nova generació de francesos i alemanys va decidir canviar el trist destí del continent. El general De Gaulle (un home d’alçada comparable a la de Bismarck, almenys pel que fa als aspectes antropomètrics) va començar a construir ponts ideològics entre els dos costats del Rhin, a fi i efecte de consolidar un projecte europeu comú. Els bombardejos de la Segona Guerra Mundial havien destruït el vagó de Compiègne, i, en conseqüència, ja no tenia sentit escenificar cerimònies de rancúnia bijectiva.

Però hi ha amors que maten i odis que donen vida, i alemanys i francesos necessiten esmorçar malla llet per poder anar a fer feina cada matí. França va poder seguir practicant les seves virtuts anti-teologals favorites gràcies a la seva aventura militar de posguerra: l’intent estèril de recuperar la Grandeur via un imperi colonial estantís. Matances a Indoxina i, sobretot, a Algèria, van demostrar que la bufeta de la fel col·lectiva estava intacta. Tanmateix, després de Dien Bien Phu i d’una dolorosa immersió de Realpolitik a Alger a càrrec de De Gaulle (el general no només havia après la llengua alemanya en la seva època de presoner de guerra, sinó també certes virtuts pragmàtiques germàniques) França va abandonar les seves colònies més il·lustres. Havien de buscar un indret a on ancorar l’odi que dóna vida, i ho van trobar a les minories lingüístiques. Fa unes setmanes, l’Académie beaujolais, vichyssoise i guillotines, d’accidents culturals anecdòtics com són l’idioma occità o l’euskara?).

D’uns anys ençà Alemanya també ha començat a perdre les seves tradicions més sacrosantes: el furor teutonicus die Mannschaft al lamentable extrem de perdre la final de l’Eurocopa amb Espanya (un equip aquest que, malgrat la propaganda oficial, i gràcies sobretot a l’absència de Raúl i de Guti, i a la conspícua escassetat de jugadors bascos, és la més a-espanyola, és a dir, antiespanyola, de la història). Aquesta versió descafeïnada d’Alemanya ha hagut de reconvertir els seus odis “a la francesa”, i ha optat (al·leluia!) per efectuar performances de perfil baix, com la d’aquell paio d’Air Berlin a qui se li va ocórrer fer befa, a la revista de la companyia, de la peculiaritat lingüística vernacular hispànica (en realitat, a Air Berlin no odien només el català, sinó totes les llengües que no són la de Goethe, com demostra el fet que les seves hostesses són, en qüestions idiomàtiques, les més travades del món, essent impossible comunicar-se amb elles fins i tot en castellà).

A Espanya (via el manifiesto de la lengua comunera i altres subtileses cosmopolítiques) tracten d’apuntar-se als furors franco-alemanys; amb escàs èxit, per cert, perquè també en assumptes relacionats amb fòbies, es troben els voceros ibèrics a anys llum de l’eix motor europeu: l’odi dels francesos per les minories lingüístiques, i la dels alemanys per les minories de tota mena. Encara que els esforçats comuneros no ho tenen tot perdut: ja va deixar escrit Borges, a “El tamaño de mi esperanza”, que “los españoles creen en la la ajena malquerencia y en la propia gramática, pero no en que hay otros países”. Per això paeixen tan malament el fet de tenir a prop seu, a la mateixa pell de brau per més senyes, minories lingüístiques, nacionals, gastronòmiques o futboleres. 

PANTEÓ EXALTACIÓ DE CIRERÒPOLIS D?OPOSICIONS I CARABASSES ELS CRIMINALS I ELS INEPTES La Creu La ciutat dels lliberts Passar a millor vida Crim i càstig Negació de l'evidència La Pseudohistòria L'aprenent del Senyor Burns La Coprocràcia De professió: víctima TIROFIJO LA CÀNDIDA SHARON EL MARTELL DE THOR POCA JUSTÍCIA I GENS DE PAU ETNOCENTRISME LA SÍNDROME DE SAINT-GERMAIN-DES-PRÈS EL CANAL DE L?ESPERANÇA PA, CIRC I CIRC SENSE PA LA LLUNA, ELS CEMENTIRIS, LA MEMÒRIA LA BUFANDA ?L?AEROPOSTALE? BARÇA OU BARSAAX LA RESTA D?ALGUNS