Totes les opinions

25/07/2008
És ben sabut que la persona que ha estat víctima d’un segrest de llarga durada acostuma a desenvolupar canvis de caràcter i actitud que sorprenen a la seva família i a la resta de la societat. Afortunadament, Ingrid Betancourt no ha manifestat cap mena de síndrome d’Estocolm envers els seus escarcellers sinó que, ben al contrari, s’ha afanyat a explicar amb tot detall el grau de crueltat amb que els membres de les FARC tracten als seus presoners.

La síndrome que Ingrid pateix és una mica diferent de l’estrambòtic quadre escandinau, encara que també té a veure amb una fília inexplicable envers un ens que no mereix cap mena de simpatia incondicional: l’estat francès. Cal recordar que tot just obtinguda la llibertat, l’antiga candidata a la presidència de Colòmbia va prendre un avió que la va portar directament a França, i, ja a París, va participar en una mise en scène que degué d’afalagar enormement els egos descomunals de Sarkozy i de la République elle-même. L’ex-captiva fins i tot va declinar la possibilitat de passar una revisió mèdica a un hospital de Bogotà (com van fer els altres ostatges, un cop aconseguida la llibertat), i va preferir posar la seva salut en mans de la ciència parisenca...la qual cosa va ferir l’ego hipocràtic (també important, puix es tracta d’una classe força corporativa) dels metges colombians. Però el que va aixecar ampolles de bon de veres foren les primeres declaracions efectuades per Betancourt, en concret quan va afirmar que li devia la seva llibertat a França, punt en el qual hom comença a sospitar que, en efecte, els anys de captivitat a la selva de Guaviare havien causat en la pobre dona una nova síndrome que algun notable psiquiatra (francès probablement) s’encarregarà tard o d’hora de batejar. I és que la gratitud a França estava del tot fora de lloc, i encara més atribuir a l’Hexàgon el mèrit del rescat (una visió dels fets que contradiu de manera obscena la veritat).

En realitat, la pressió exercida públicament per l’Elisi reclamant la llibertat de Betancourt la va convertir en tot un objecte de luxe per a les FARC: un botí polític del més alt nivell, cosa que al capdavall va entorpir un alliberament anterior. Però, és clar, l’amor per les representacions sumptuoses dels francesos en general i del seu president en particular és proverbial: recordi’s el recent cas de l’Arca de Zoé al Txad, i tota la parafernàlia mobilitzada per la gens diplomàtica diplomàcia francesa; ben al contrari, l’acció de perfil baix del govern de ZP aconseguí un discret i molt precoç alliberament dels ciutadans espanyols atrapats en el parany dels fets.

Es tracta d’una especialitat ben gavatxa, això de posar-se a la pitrera medalles que no els corresponen; de fet, a França qui més qui menys creu que la derrota dels ocupants nazis i l’alliberament de la pàtria es va produir gràcies a les accions de la Resistència, i no a causa del sacrifici dels aliats (els menyspreats anglesos i els odiats ianquis) a les platges de Normandia.

Tenen raó els familiars dels altres 700 segrestats de les FARC en témer que les seves tragèdies seran oblidades després que hagi acabat el circ mediàtic promogut arran del cas Betancourt. Encara que sembli mentida, la història de l’ex senadora és només una breu pàgina d’un drama terrible, i no precisament la més tràgica. Resulta més procedent que mai recordar a hores d’ara la història del nen Luís Enrique Pérez, malalt de càncer i fill d’un caporal de la policia capturat per les FARC el 1998 a Mitú (en el departament amazònic de Vaupés). Totes les peticions fetes a Colòmbia i l’estranger (incloent la mediació vaticana) per tal que el pare fos alliberat per poder reunir-se amb el fill abans de la seva mort van ser rebutjades per l’estat major de la guerrilla: el tipus d’història que, com la mateixa epopeia d’Ingrid Betancourt, hauria de fer reflexionar als europeus que, des de l’òptica d’un suposat progressisme, l’esperit aventurer i les lectures obliqües de la biografia del Ché, professen una simpatia irresponsable envers els grups “guerrillers” sud-americans.

En assabentar-se per ràdio de la mort del seu fill, el policia José Norberto Pérez va fugir del campament guerriller a on estava confinat. Va caminar sonàmbul per la selva dos dies, i finalment fou capturat de bell nou per elements de les FARC, que, en l’únic (i involuntari) acte de caritat que se’ls recorda, el van assassinar.

PANTEÓ EXALTACIÓ DE CIRERÒPOLIS D?OPOSICIONS I CARABASSES ELS CRIMINALS I ELS INEPTES La Creu La ciutat dels lliberts Passar a millor vida Crim i càstig Negació de l'evidència La Pseudohistòria L'aprenent del Senyor Burns La Coprocràcia De professió: víctima TIROFIJO LA CÀNDIDA SHARON EL MARTELL DE THOR POCA JUSTÍCIA I GENS DE PAU ETNOCENTRISME ODIS QUE DONEN VIDA EL CANAL DE L?ESPERANÇA PA, CIRC I CIRC SENSE PA LA LLUNA, ELS CEMENTIRIS, LA MEMÒRIA LA BUFANDA ?L?AEROPOSTALE? BARÇA OU BARSAAX LA RESTA D?ALGUNS