Totes les opinions

26/03/2008
La Guerra del Golf, desfermada pel primer president de la nissaga Bush l’any 1991 (amb el raonable pretext de la invasió de Kuwait per part de les forces iraquianes), va tenir, al capdavall, un resultat ben insòlit: després de destruir el poder combatiu de l’exèrcit iraquià, castigar la població civil i malmetre les infraestructures, els combatents van girar cua, es van estacionar als països de veinat i es van dedicar, en els mesos successius, a la molt agraïda tasca de protagonitzar desfilades victorioses. Es dóna la circumstància que el cap d’estat major de l’exèrcit americà, general Colin Powell, era partidari d’evitar la guerra per tots els mitjans, però en canvi pensava que, una vegada començada aquesta, calia anar fins al final (derrocant Sadam i el seu règim baasista). La seva opinió evoca en certa manera els consells de Polonius al seu fill, Laertes, en el primer acte de Hamlet: “no siguis mai el primer a iniciar una baralla, però un cop involucrat, que siguin els altres els que fugin de tu”.

Un periodista de la CNN amant de metàfores més simples va comparar les flames que devoraven Bagdad durant les llargues setmanes de bombardejos amb “un arbre de Nadal”. De fet, aquella fou una guerra metafòrica, o més aviat una el·lipsi bèl·lica: la CNN enviava a tot el món imatges en directe, 24 hores al dia, però ningú no veia morts per enlloc...als noticiaris no es va fer referència, per exemple, als centenars de morts del refugi antiaeri de Al Amarijah, a la capital del país, víctimes innocents d’un míssil americà que segurament buscava preses de més alta categoria, i que van tenir una mort terrible, cremats vius dins una estructura de formigó d’on era impossible fugir.

Administrant de manera tan peculiar l’eficàcia innegable de les seves tropes, Bush pare va provocar un desenllaç ben paradoxal: en acabar el sarau tothom reclamava per al seu bàndol la condició de vencedor (sobretot Sadam, que devia d’haver llegit aquella cita de Bismarck: “mai no se menteix tant com abans d’unes eleccions, durant una guerra i després d’anar de caça”). La mentida en aquest cas es va iniciar en acabar els combats, que és quan va venir el pitjor per al poble iraquià: el bloqueig econòmic que va durar més de 12 anys, i que va fer que el país perdés el seu envejable sistema sanitari, a banda de provocar el col·lapse dels indicadors socioeconòmics. Juan Goytisolo va expressar molt bé la seva recança al voltant de la manera d’actuar de la coalició: si ja resulta discutible això de destruir un país i castigar la població civil per tal de derrocar un tirà, resulta un insult a la intel·ligència i a l’ètica destruir un país, castigar la població civil i deixar el tirà allà on estava...

I, tanmateix, potser sí que va haver un vencedor real del conflicte: el poble kurd, que va veure com les condicions de postguerra imposades a Sadam delimitaven unes àrees d’exclusió per a les operacions militars dels seus exèrcits (a partir de 1991 les seves forces aèria i terrestre no van poder operar dintre del Kurdistan, controlades com estaven per satèl·lits i radars ianquis i britànics). El rais va haver de mudar de zona de cacera: va traslladar els seus carnissers més selectes al sud, cap a Bàsora i les ciutats santes xiïtes.

Durant els anys successius van aparèixer aquí i allà becaris del departament d’estat americà d’origen kurd: un altre president de cognom Bush tramava una nova expedició mesopotàmica, aquest cop amb un casus belli ben poc plausible, i aquesta nomenklatura eixida de l’elit de la diàspora havia de resultar ben útil en la fase de “reconstrucció” del país.

De fet, ja era hora que els kurds deixessin de ser víctimes, almenys a algun dels territoris a on han estat perseguits durant segles. En els anys 80, quan fora d’Iraq gairebé ningú no el coneixia, Sadam Hussein es va guanyar un lloc en el panteó dels grans criminals del segle XX, quan va fer bombardejar el poble kurd de Halbja amb gas sarín. Les fotos dels morts van donar la volta al món...i, tanmateix, Sadam no va aconseguir ser, amb aquella acció, ni tan sols original: ja el 1921 la RAF havia bombardejat els rebels kurds que comandava el Sheik Mahmud amb projectils que contenien gasos asfixiants, restes del colossal stock de la Gran Guerra. El ministre que va autoritzar l’acció es deia Winston Churchill.

Ara, un cop més, les dues “K” que sovint resulten tan incòmodes per als grans actors de la política internacional tornen a aparèixer juntes a les portades dels diaris. Kurdistan a causa de la incursió de tropes turques en territori iraquià, en una operació punitiva contra les forces del PKK, i Kosovo arran de la seva declaració d’independència. Ambdós fets són efectes col·laterals i no se sap ben bé si indesitjats de la Pax Americana. Ambdós prometen complicar de mala manera el futur de les regions a on s’insereixen el nou estat balcànic i la nació sense estat més gran de la terra.

Amb un menyspreu olímpic, ans que pragmàtic, per la resolució de les Nacions Unides número 1244 de 1999 (que deixava ben clar que Kosovo seguia sent part de Sèrbia), els Estats Units, Alemanya, França i el Regne Unit (entre d’altres convidats menys il·lustres) s’han sumat a la festa de la independència kosovar reconeixent tot d’una el nou ens. Tement el que pot significar el precedent, Espanya s’hi ha oposat. Especialment contundents han estat José Bono, antic ministre socialista de defensa, que troba que l’exèrcit espanyol (actualment desplegat en la zona en missions de salvaguarda de la pau) “no hauria d’involucrar-se en la defensa de la independència de l’antiga província”...i és clar, també José María Aznar, que ha llençat una de les seves colèriques andanades al respecte. Cosa curiosa, per cert, ja que mentre era president del govern va donar ple suport a la campanya militar contra Iugoslàvia, i, el que resulta encara més inquietant, va col·laborar de la millor manera en la constitució del statu quo que significava l’abolició de tots els vestigis del moribund estat en la província. Fins i tot hi va haver funcionaris espanyols que van participar en la cerimònia de la confusió que va ser la creació de la TMK (Cos de Protecció Kosovar), una força policial constituïda per membres del UÇK. Alguns d’ells terroristes de la pitjor mena, encara que eufemísticament anomenats “guerrillers”. Assimilació semàntica que recorda una mica allò del “Movimiento de Liberación Nacional Vasco”. Vés per on.