Totes les opinions

26/02/2008
‘Què es pot esperar’ va dir algú, ‘d’una ciutat que va nèixer quan els anglesos hi van portar 400 esclaus lliberts i 100 prostitutes?’. La ciutat que va ser objecte d’aquest cínic judici era Freetown, capital de Sierra Leona. 210 anys més tard, algú no tan cínic i més famós, l’aleshores Secretari General de les Nacions Unides, Koffi Annan, va afirmar, en el seu discurs de comiat de l’Assemblea General, que el procés de pau de Sierra Leona havia estat l’assumpte gestionat durant el seu mandat del que se sentia més orgullós.

Annan tenia raó, car durant la seva llarga carrera a les Nacions Unides van ser ben pocs els casos en què va poder sentir-se orgullós de les tasques de mediació dels seus subordinats. No hi ha dubte que el fet d’arribar a un acord de pau, l’any 2001, per a la sangnant guerra que durant una dècada havia sacsejat el país era un èxit com per a bravejar-ne una mica.

També, dintre d’un altre context, no anava massa errat l’anònim autor de la cita que serveix per iniciar l’article. Per rastrejar el naixement de Freetown cal remuntar-se a finals del segle XVIII, quan un grup d’esclaus de la colònia de Virgínia va fugir de les plantacions a on treballaven per tal de posar-se al servei de l’exèrcit anglès en la seva lluita contra els independentistes nord-americans (George Washington i companyia, que malgrat el seu compromís amb la llibertat pròpia, i efectuant una interpretacio ‘sui generis’ del concepte de “drets de l’home” eren, al capdavall, uns esclavistes de la pitjor mena). El batalló dels ‘Black Pionners” lluità amb molt de coratge, pero no va poder evitar la derrota anglesa. En acabar el conflicte, els veterans negres es van establir, seguint les instruccions britàniques, a Nova Scotia (Canadà), tot esperant que la Corona els hi fés entrega d’unes terres de conreu que els hi van prometre, com a pagament dels seus serveis. Van passar els anys, i en no concretar-se la transacció, un carismàtic líder dels antics esclaus, Thomas Peters, va iniciar una campanya de protesta davant les autoritats britàniques, que finalment van concedir-los les terres promeses...a la inhòspita colònia de Sierra Leona, en concret a la península a on ara es troba Freetown. Allà, en els anys successius, els “Nova Scotians” s’anaren barrejant amb uns altres negres (temnes, mendes) amb els que tenien, a priori, poca o cap relació ètnica.

Pero, al capdavall, enmig de les dues cites, la que fa referència a la naixença insòlita d’una polis tropical i l’entusiasta comentari de Annan, van passar un munt d’anys i un maremàgnum d’aventures.

Qui ho havia de dir, a l’anònim individu que feia befa sobre el primer contingent de ciutadans de Freetown, que el país es convertiria al cap de pocs anys en bressol del panafricanisme. L’indomable esperit de Thomas Peters degué de presidir els pensaments de, per exemple, Sengbe Pieh, un camperol de l’etnia mende que fou fet esclau per traficants espanyols que el volien enviar a treballar a una plantació cubana. Corria l’any 1839, i Pieh se les va enginyar per desfermar un motí a dins del vaixell, i desviar el seu rumb cap als Estats Units. El fet va despertar allà moltes consciències, i la pressió dels grups abolicionistes va portar a que els amotinats fossin absolts del càrrec de pirateria que se’ls havia imputat. Pieh va aconseguir tornar a l’Africa, encara que no se sap ben bé si va retrobar la seva familia...com ens mostra el film de Steven Spielberg “La Amistad”, que amb un segle i mig de retard va reivindicar la gesta d’aquells pobres homes a qui els van expoliar vida i dignitat.

Les èpiques aventures de Peters i de Pieh van obrir el camí per als precursors del panafricanisme, la doctrina política que reivindicava la recuperació de la cultura del continent negre, i, simultàniament, propugnava la fi del colonialisme.

A tots els efectes, es considera que un altre ciutadà de Sierra Leona és el pare d’aquesta ideologia. Es tracta d’Edward Wilmot Blyden, que en realitat va néixer a les Virgin Islands, i que va emigrar als Estats Units en busca de fortuna i cultura. Allà va tractar d’estudiar teologia, però en topar amb el racisme i la intransigència dels blancs va decidir fugir a Sierra Leona, a on va iniciar la lluita per la “reafricanitzacio” de la població autòctona sotmesa al poder colonial. Segons ell, els krios (descendents dels pioners nova scotians, és a dir, no nadius d’Àfrica) estaven massa “europeitzats”. Blyden devia de voler, en el fons, “reafricanitzar-se” ell mateix, mentre exercia de Pontifex Maximum de la nova causa davant dels seus veinats. El 1887 va escriure “Christianity, Islam and the Negro Race”, tota una fita històrica en la lluita per la llibertat dels africans.

Les idees panafricanistes de Blyden van fer furor a partir de 1945, quan va començar el procés de descolonització i de naixença de les nacions-estat del continent negre. Sens dubte Nkrumah, Kenyatta, Amílcar Cabral, Lumumba i tants altres lluitadors africans li devien molt (potser sense reconèixer-ho, potser sense saber-ho) a les idees de Blyden.

Pero el fluxe de la història és ben paradoxal, i, curiosament, els mateixos vents que transportaren durant 4 segles goletes carregades d’esclaus a la sentina també van portar cap a Amèrica els vents de llibertat per a la comunitat negra. Sense l’obra de Blyden no haguessin estat possibles Malcolm X, la retòrica precursora del rap de Mohamed Ali o els punys enguantats dels atletes afroamericans a Ciudad de México, durant els Jocs Olímpics de l’any 68.

Quan Sierra Leona assolí la independència, el 1961, va passar una etapa certament convulsa (en que no van faltar els cops d’estat i les rivalitats ètniques), però més tard va conèixer de la mà del carismàtic Syaka Probyn Stevens, líder del APC (All People’s Council) èpoques de certa prosperitat. Tant va ser així que alguns periodistes amants dels judicis simplistes van començar a anomenar el país “la Suïssa d’Africa”. Oblidaven el fet que, en efecte, hi havia una gran riquesa diamantífera enterrada en el subsòl del país, però que qui s’en beneficiava eren els consorcis estrangers i la minoria libanesa.

L’any 2000 es va produir la catàstrofe: va començar la guerra que algú va anomenar “dels diamants de sang”, i que va acabar amb la vida de més de mig milió de persones. La van iniciar els rebels del RUF (Revolutionary United Front), a qui donava suport el dictador liberià Charles Taylor...i també Muamar el Gadaffi (així de complicades són adesiara les xarxes d’influència en el continent africà). Ben aviat no va haver cap districte lliure de matances i combats. La guerra també es va fer famosa perquè molts dels combatents eren nens soldats...i per culpa de les tàctiques utilitzades pels rebels, per exemple, la violació de les dones, i l’amputació sistemàtica de la mà dreta dels presoners. Actualment, i a consequència de tot això, Sierra Leona és el país més pobre del món, el que té la taxa de mortalitat materna més elevada, i el darrer en la llista de l’Index de Desenvolupament Humà. Encara que, en efecte, cal donar-li la raó a Koffi Anan, i reconèixer que la mediació de l’ONU va portar la pau al país. Ara per ara la tranquil.litat i l’estabilitat són la norma, i sembla ben improbable que es torni a desfermar una guerra com la dels anys 90. De fet, hi ha pocs processos de pau que es puguin comparar (pel que fa al seu èxit final) a n’aquest. Potser només el de Moçambic, que va precedir de 9 anys al de Sierra Leona.

La història dels pobles és sovint molt més complexa que la imatge que els clixés i estereotipus els hi volen atribuir, per exemple aquells que parlen de l’origen lúbric de les seves capitals, o dels que afirmen que tal o qual país és la Suïssa d’Africa.

PANTEÓ EXALTACIÓ DE CIRERÒPOLIS D?OPOSICIONS I CARABASSES ELS CRIMINALS I ELS INEPTES La Creu Passar a millor vida Crim i càstig Negació de l'evidència La Pseudohistòria L'aprenent del Senyor Burns La Coprocràcia De professió: víctima TIROFIJO LA CÀNDIDA SHARON EL MARTELL DE THOR POCA JUSTÍCIA I GENS DE PAU ETNOCENTRISME LA SÍNDROME DE SAINT-GERMAIN-DES-PRÈS ODIS QUE DONEN VIDA EL CANAL DE L?ESPERANÇA PA, CIRC I CIRC SENSE PA LA LLUNA, ELS CEMENTIRIS, LA MEMÒRIA LA BUFANDA ?L?AEROPOSTALE? BARÇA OU BARSAAX LA RESTA D?ALGUNS