Totes les opinions

04/07/2008
L’etnocentrisme (és a dir, el racisme) inherent a la nostra societat ens fa creure sovint que el racisme (i l’etnocentrisme) són malalties genuïnament europees. Així, qui més qui menys creu que després de sofrir-lo al llarg dels segles, el racisme va desaparèixer d’Àfrica el 1994, quan Nelson Mandela va guanyar les eleccions democràtiques al seu país, girant pàgina després de llargues dècades de colonialisme i apartheid. Aquesta visió “canònica” i políticament correcta contradiu (com acostuma a succeir amb les versions oficials de les coses) la realitat dels fets. Precisament el 1994, curiosa casualitat, en el mateix continent africà, el Front Patriòtic Rwandès de Paul Kagame va guanyar la guerra civil i va instaurar un règim no gaire diferent de l’apartheid que havien sofert Mandela i els seus compatriotes: en aquest cas la minoria dominant (els tutsis) era tan negra com les víctimes (els hutus). Una mica més cap al nord, al Sudan, el govern àrab de Omar el Bashir perpetrava simultàniament un genocidi contra les poblacions del sud del país (de raça negra i religió cristiana). També forma part de l’etnocentrisme cristià creure que només els cristians poden executar pràctiques genocides.

Per no parlar de Mauritània, país a on fou legal, fins fa poc més de 20 anys (1986), la pràctica de l’esclavatge: en aquest cas els traficants eren membres de tribus àrabs i berebers, i les víctimes, com resulta habitual, negres.

La reforma legal de 1986 i les constitucions mauritanes successives van aconseguir suprimir aquesta abominable pràctica. Sobre el paper, és clar, perquè en realitat l’esclavatge segueix existint al país, fins i tot avui dia, sota diverses formes edulcorades i clandestines.

La no acceptació del nou statu quo per part de l’elit hassaniya (rància tribu àrab assentada a l’oest del Sahara) portà l’any 1989 el país a les portes de la guerra civil. Els incidents provocats per extremistes àrabs van concloure amb l’exili de milers de negres de l’ètnia pular al veí Senegal. Allà han viscut gairebé 20 anys, veient a l’altre costat del riu homònim de la nació d’acollida la terra a on van nèixer. El mes de juny de 2007 el president Sidi Ould Sheikh Abdallah els va convidar a tornar a Mauritània: era un gest de bona voluntat, per demostrar al món (i sobretot als generosos donants dels que tan depenent és l’economia del país) que les ferides del passat estaven ben tancades.

Gairebé 4.500 ja han tornat a Mauritània i malviuen a les regions meridionals de Brakna i Trarza, a campaments gestionats per l’ACNUR. Ara tornen a mirar cap a l’altre costat del riu, cap al sud aquest cop, i veuen el Senegal, el que ha estat el país amfitrió durant les dues darreres dècades. Paradoxalment, alguns d’ells contemplen la terra d’exili amb nostàlgia: allà tenien feina, llar i eren ben acceptats. A la seva pàtria, en canvi, han de viure a tendes de campanya situades a pocs metres d’on van tenir les seves cases i les terres de conreu que ara, amb perversió etnocèntrica, algun hassaniya espavil.lat ha ocupat.

PANTEÓ EXALTACIÓ DE CIRERÒPOLIS D?OPOSICIONS I CARABASSES ELS CRIMINALS I ELS INEPTES La Creu La ciutat dels lliberts Passar a millor vida Crim i càstig Negació de l'evidència La Pseudohistòria L'aprenent del Senyor Burns La Coprocràcia De professió: víctima TIROFIJO LA CÀNDIDA SHARON EL MARTELL DE THOR POCA JUSTÍCIA I GENS DE PAU LA SÍNDROME DE SAINT-GERMAIN-DES-PRÈS ODIS QUE DONEN VIDA EL CANAL DE L?ESPERANÇA PA, CIRC I CIRC SENSE PA LA LLUNA, ELS CEMENTIRIS, LA MEMÒRIA LA BUFANDA ?L?AEROPOSTALE? BARÇA OU BARSAAX LA RESTA D?ALGUNS