Totes les opinions

17/03/2009
De la mà de directors com ara Losey, Resnais, Attenborough o Visconti, l’actor britànic Dirk Bogarde va dur a terme, al llarg de gairebé cinc dècades, una carrera cinematogràfica sumptuosa. Com molts col·legues de la seva generació, Bogarde va interpretar alguns papers a films bèl·lics, i ho va fer amb solvència i credibilitat: no de bades, com també Lee Marvin, Robert Montgomery o David Niven (només per posar tres exemples), havia estat soldat de bon de veres durant la Segona Guerra Mundial. 
Molts anys més tard, en el decurs d’una de les darreres entrevistes que va concedir, i amb el cos mig paralitzat a causa d’una embòlia, va confessar que havia vist més compassió entre els combatents d’aquell conflicte brutal que en els sofisticats hospitals de final del segle XX. Es referia a que durant i després de cada batalla no era inusual rematar d’un tir al clatell els companys que havien quedat malferits i mutilats, a fi d’estalviar-los sofriments inútils.

De fet, l’actor de King and Country arribà a ser un dels promotors al Regne Unit de la iniciativa a favor del Testament Vital, i també fou vicepresident d’una societat que preconitzava la despenalització de l’eutanàsia. Podem imaginar, doncs, què en pensaria del cas d’Eluana Englaro, i de l’actitud del Vaticà i del govern italià al respecte.

Tom Holland, professor a Oxford (més conegut aquí pels seus llibres sobre història de Roma), afirma que la gran innovació del cristianisme com a fenomen social fou la introducció del concepte “compassió” en la història de la civilització, i que aquest és el seu “valor afegit” com agent tutelar de la cultura europea i occidental. Caldria demanar-se aleshores com fer compatible això amb l’actitud de la jerarquia eclesiàstica davant del cas.

No hi ha dubte que la tesi vaticana obeeix a una interpretació integrista del fet cristià: Jesús va patir a la creu i els humans també han de sofrir el dolor físic de l’agonia, el que al capdavall constitueix una anàlisi ben poc subtil de la litúrgia, car deixa de banda de manera barroera i interessada el caràcter simbòlic dels rituals religiosos (per exemple quan es parla de vessament de sang i ingestió de matèries divines).

Encara que per buscar integrisme de veritat no cal anar a Roma, i basta apropar-se a la Comunitat de Madrid, a on fa uns mesos Esperanza Aguirre va treure temps, entre conspiracions político-bancàries i contractació d’assessors (com per exemple el servil bufó que ha de gestionar el cotarro teatral) per organitzar, de la mà de subalterns de moralitat irresponsable, una cacera de bruixes entre l’equip mèdic encarregat de realitzar sedacions pal·liatives a l’hospital Severo Ochoa de Leganés.

Caldria recordar als sicaris romans de Berlusconi, als purpurats no menys romans de Ratzinger i als llanterners d’Espe que fins i tot el papa Joan Pau II va rebre cures pal·liatives en el seu llit de mort per tal d’atenuar els sofriments de la darrera hora.

Sir Edmund Kean, que fou un altre actor anglès (aquest del segle XVIII, i, pel que diuen les cròniques, un gloriós intèrpret shakesperià), va aconhortar als amics i parents que es trobaven al costat del seu llit de mort amb una frase per a l’antologia: “morir és fàcil; el que és difícil és el teatre”.

Dirk Bogarde va conèixer prou bé el sofriment humà, a hospitals i camps de batalla, com per saber que l’aforisme de Kean és fals, encara que constitueix un epitafi digne del millor marbre.