Totes les opinions

23/03/2010
Lamentable és l’espectacle que dia si dia també estem vivint aquelles persones que, per a o per b, hem passat alguna vegada per Cuba. No sé si vosaltres, estimats lectors, hi haureu anat mai, però recomano anar-hi.

Més enllà de la major o menor identificació que es pugui sentir amb la Revolución Socialista, parlant amb els cubans i cubanes un comença a entendre perquè la el procés encetat l’1 de gener de 1959 en aquest petit tros de terra del Carib, aïllat i bloquejat durant molts anys per la comunitat internacional, ha aguantat totes les envestides bèl·liques, econòmiques i mediàtiques de l’imperi nord-americà i de la “prestigiosa” Unió Europea. Unes envestides que no ha aconseguit suportar cap altre dels antics estats socialistes, que anys enrere s’estenien per bona part del planeta terra (i ja veurem els que estan naixent ara).

La darrera envestida contra Cuba l’estem vivint aquests dies, des que Orlando Zapata Tamayo va morir arran d’una llarga vaga de fam. No entraré en la consideració de si Zapata Tamayo era un pres polític o un reclús de règim comú, com tampoc en si el Govern cubà va fer tot el possible per evitar les pitjors conseqüències de la vaga de fam. El que és clar, però, és que les exigències d’Orlando Zapata per abandonar la protesta (disposar d’una cuina personal i d’un telèfon mòbil dins la cel·la) no són complagudes a les presons de casa nostra i, que jo sàpiga, tampoc a la majoria de països de la Unió Europea, que acaba de condemnar Cuba per aquests fets.

El lamentable espectacle del que parlava al principi fa referència precisament a això, a la condemna gairebé unànime d’Europa i els Estats Units, que de nou tornen a fer de gendarmes del planeta emetent sentències sense cap mena de judici previ.

Però el que  més sorprèn d’aquesta condemna, que també demana l’alliberament de tots els presos polítics cubans, és la manca d’escrúpols i consciència que han demostrat les autoritats polítiques de la Unió Europea.

Els Estats Units contemplen (i practiquen) la pena de mort, executant persones cada any de forma deliberada. A estats com Colòmbia, no cal dir-ho, les execucions extrajudicials superen qualsevol expectativa de respecte als drets més bàsics de les persones. En altres estats, com l’espanyol, es promou la tortura i les pallisses a comissaria vers els immigrants i la dissidència política, segons l’anàlisi que aquesta mateixa setmana ha presentat el Relator Especial contra la Tortura de l’ONU i els informes d’Amnistia Internacional. L’exèrcit d’Israel és, segons reflecteixen els nostres propis mitjans de comunicació, un dels més sanguinaris de la història. El trio de les Açores (l’Estat espanyol inclòs) ha assassinat persones de totes les edats i de qualsevol sexe sota el pretext d’alliberar l’Iraq a través d’una guerra menys legítima que il·legal. A l’Àsia i a l’Orient Mitjà no són pocs els estats “amics” d’Europa i dels EUA que vulneren els tan vanagloriats Drets Humans dia sí dia també. I una dada àmpliament coneguda: milions de persones (entre elles multitud de nens) moren cada dia de fam i misèria al món, pel caciquisme dels governs de torn i pel saqueig de recursos que practiquem des d’Occident.

Docs bé, cap d’aquestes qüestions, que formen part d’una llarga i dramàtica llista de menyspreu cap a la vida i les persones, no són prou “greus” com perquè el Parlament Europeu decideixi reunir-se i obrir un debat sobre la necessitat de condemnar-les oficialment. Totes aquestes no, però sí la mort d’un ciutadà d’una petita illa del carib després d’una vaga de fam amb la qual reivindicava el seu dret a disposar d’un telèfon mòbil  i d’una cuina personal dins la cel·la de la presó on estava reclús.

Si més no, és curiós. Oi?

Govern a tota costa