Totes les opinions

07/05/2008
El folklore popular acostuma a ser molt indulgent amb la història dels pobles; ben al contrari, els historiadors sovint són cruels amb el folklore i les tradicions. És el que succeeix a Escòcia, a on un erudit ha revelat recentment que les mítiques xeremies són un invent més aviat artificiós i d’aparició tardana (els primers exemplars d’aquest instrument tan “gaèlic” no haurien estat introduïts, si les càbales del professor Hugh Cheape a la seva obra “The fake History of Bagpipe” són certes, abans de l’any 1850, o fins i tot més tard). Encara pitjor: la melangiosa música de “Scotland the Brave” i d’altres melodies íntimament lligades a la tradició de les Highlands és en realitat una importació provinent d’Anglaterra (el que deu de suposar, en una època com aquesta d’exaltació nacional sense precedents, la major galtada moral que els simpàtics habitants de Caledònia podrien rebre mai).

Mallorca està plena d’exemples d’interpretacions indulgents de la seva història a càrrec d’icones de la cultura popular. És clar que de tant en tant apareix algú de l’estil de Mr. Cheape per aixafar-nos la guitarra: per exemple Dona Obdúlia Montcada, que en el seu llit de mort, i enmig del deliri propi de l’ocasió, posava en dubte la virtut de la Beateta i les circumstàncies dels gloriós martiri d’en Cabrit i en Bassa. De fet, fins i tot fora de la imaginació de Llorenç Villalonga, els historiadors (irreverents com són amb els sentiments dels pobles) ja es varen afanyar a explicar que totes aquestes llegendes apòcrifes són en el millor dels casos improbables, i molt probablement invencions interessades.

Així, ningú amb dos dits de seny ha de creure que el primer àpat d’en Jaume I recent desembarcat a l’illa fossin un parell de dents d’alls. Ni tampoc que després de menjar-los i d’haver eructat règiament pronunciés la frase lapidària “bé hem dinat”. Cal no descartar, però, la rúbrica flatulenta del monarca, perquè de les famílies reials anteriors a l’establiment dels cànons glamourosos de “Hola” hom podia esperar qualsevol cosa, i del seu seguici també.

La composició de l’escamot d’aventurers de 1229 serveix per explicar alguns detalls força significatius de la història de Mallorca, i sobretot dels nostres pròcers. Cal tenir en compte que després del brillant cicle talasocràtic que va seguir a la conquesta catalana, l’illa va entrar ben aviat en fase de regressió, entre d’altres raons perquè va haver d’aguantar durant segles la preeminència d’un grup de famílies que pretenien haver acompanyat al Rei en Jaume en el decurs de les seves malifetes (extermini de la ciutat musulmana de Medina Mayurqa inclosa). Dos cosins Montcada van morir a la batalla que va tenir lloc a Sa Porrassa (tot en gros una sorollosa escaramussa, cal suposar), i Montcada és precisament el cognom de Dona Obdúlia, llinatge orgullós a qui Villalonga atorga una divisa formidable: “Déu no puc ser. Rei no vull. Príncep, me’n ric: Montcada som”.

L’arrogància i l’obsessió genealògica dels botifarres mallorquins (contaminada, per cert, de grans dosis d’antisemitisme en versió xuetofòbia) cridava poderosament l’atenció dels visitants, peninsulars o estrangers, i fins i tot de menorquins i eivissencs. Aquest Ancien Régime fou capaç de subsistir, aliè als canvis de la modernitat, fins ben entrat el segle XX. Qui es va encarregar de liquidar-lo fou un burgés mallorquí d’origen ben plebeu i fill d’un comerciant de porcs, de nom Joan March, que va assumir el rol de Nèmesi de la decadent societat nobiliària mallorquina: i és que cap guillotina jacobina ha estat més eficient que la que té un caràcter estrictament econòmic. Els nobles mallorquins van conservar el coll, però no moltes de ses propietats, encara que l’arrogància classista no va desaparèixer amb elles.   

Els ancestres de les set o setanta set cases devien de ser, en efecte, aventurers de la pitjor mena, la casta de gent de forca que s’embarca a una galera per acompanyar a un líder carismàtic i agosarat. I segurament també ells propendien al meteorisme i a la defecació a cel obert. És ben sabut que la sang blava no és un obstacle per aquesta mena de liberalisme intestinal. Els viatgers europeus que visitaven a Pedro de Bragança durant els seus anys d’exili brasiler s’horroritzaven en constatar l’afició del futur rei de Portugal (i emperador de Brasil) per defecar a la vista de tothom. L’ambient de l’època en que va viure Dom Pedro (procliu com és el romanticisme a la glorificació dels excessos de tota mena, incloent els escatològics) no va estalviar detalls al voltant del caràcter del monarca. Així, sabem que la seva decisió de rompre relacions amb l’antiga metròpoli es va produir hores després de sofrir un atac de disenteria a un indret anomenat Ipiranga. “Liberdade o morte” va exclamar l’home en afluixar-li les urgències intestinals: el que va ser conegut com “o grito de Ipiranga” constitueix el moment fundacional de la independència de Brasil.

És ben plausible imaginar que Jaume I no va menjar mai l’all que la tradició oral mallorquina invoca, i que en realitat el que va fer va ser alleugerar alguna necessitat fecal a resguard d’una mata llentisclera.

L’indret en qüestió hauria de ser conegut avui dia com a “Bencagat”, cosa que podria vincular-se a la tendència que tenen certs elements de l’aristocràtica coprocràcia mallorquina cap a la incontinència en les seves diverses variants.

Però, com ja s’ha dit, la tradició popular acostuma a ser força indulgent amb els monarques i els seus acòlits.

PANTEÓ EXALTACIÓ DE CIRERÒPOLIS D?OPOSICIONS I CARABASSES ELS CRIMINALS I ELS INEPTES La Creu La ciutat dels lliberts Passar a millor vida Crim i càstig Negació de l'evidència La Pseudohistòria L'aprenent del Senyor Burns De professió: víctima TIROFIJO LA CÀNDIDA SHARON EL MARTELL DE THOR POCA JUSTÍCIA I GENS DE PAU ETNOCENTRISME LA SÍNDROME DE SAINT-GERMAIN-DES-PRÈS ODIS QUE DONEN VIDA EL CANAL DE L?ESPERANÇA PA, CIRC I CIRC SENSE PA LA LLUNA, ELS CEMENTIRIS, LA MEMÒRIA LA BUFANDA ?L?AEROPOSTALE? BARÇA OU BARSAAX LA RESTA D?ALGUNS