Totes les opinions

09/02/2007
A l'era de les autopistes de la informació (i de les altres), en el llindar d'aquest setè any d?un tercer milenni que un dia ens semblà tan llunyà que no havia d'arribar mai, hom pot tenir el mal fat d'esser betzol, reaccionari, cínic, barrut, madridista, corrupte, prepotent, malcarat, frívol o botifler, però el que és el summum de la inconveniència, la tara intolerable, el pecat definitu, és pati
A l'era de les autopistes de la informació (i de les altres), en el llindar d'aquest setè any d?un tercer milenni que un dia ens semblà tan llunyà que no havia d'arribar mai, hom pot tenir el mal fat d'esser betzol, reaccionari, cínic, barrut, madridista, corrupte, prepotent, malcarat, frívol o botifler, però el que és el summum de la inconveniència, la tara intolerable, el pecat definitu, és patir crònicament de lentitud.

La publicitat, que sovint és un mirall no massa paròdic del nostre futur, sap que és aquesta la gran infàmia, el mal de tots els mals. I aprofita l'avinentesa per advertir-nos, per recordar-nos molt consideradament l'amenaça ?qui no escolta la bona mare??, i per, un cop cisellada a foc aquesta por al nostre front migrat, oferir-nos tot tipus de remeis i vacunes per defugir la perversió.

És cert que tot això no és nou i que, des de què l'home és putativament sapiens ?potser abans? sempre s'ha deixat seduir per la velocitat, pel que és breu i fugisser (mementum mori), i que aquest tranc s?ha anat accentuant des de què habita aquest vertigen a cara-o-creu del que, amb una arbitrarietat no exempta d?ironia, anomenam progrés, civilització o societat del ?coneixement?. Però, sobretot, aquesta fal·lera ancestral per córrer ha esdevingut més palmària amb la mundialització de les noves tecnologies ?certament pràctiques i bones companyes de feina? i, molt especialment, des del deliri col·lectiu per la interxarxa, aquest univers alternatiu -no gaire més virtual que el que, del tot erròniament, ens sembla objectiu-, que ha esdevingut un nou tòtem, una mena de ciberpedra filosofal que ja és un fenomen social de teradimensions.

No cal dir que l'afany de rapidesa és perfectament comprensible per a qualsevol que hagi punyit un ordinador o hagi badat i badat, fins al punt del remuc i la flastomia, esperant una connexió a això que, tot i què anomenin un servidor, ni sol fer honor al seu nom, ni té res a veure amb qui subscriu. Però el que és una avantatge innegable en una màquina, en una eina o en una xarxa de transmissió d'informació, s'ha extrapol·lat ara a la condició humana (o potser fou a la inversa). En qualsevol cas, des de les múltiples versions de propaganda que ens malmenen el seny, l?acceleració vital se?ns revela no ja com una qualitat, sinó com la nova doctrina; no com un mitjà adesiara necessari, sinó com un fi en si mateixa, com el nord inexorable de qualsevol homenet que no es vulgui resignar al diminutiu o a retre?s a la ignomínia.

Malgrat pugui semblar lògic que es valori, per exemple, la celeritat professional -just si s'acompanya d?excel·lència-, hores d'ara, la cosa va molt enllà i potser comença a sortir de mare. Si reparam en el que ens dóna a entendre el mirall social, sempre tan dèspota, no és gaire difícil arribar a creure que ser lent constitueix un demèrit greu, una discapacitat perversa o un vici execrable digne de befa i càstig contingent, potser pitjor que no fer servir un mòbil de cinquena generació, que renunciar al body-building, que no tenir un blog propi, que dormir quasi vuit hores, que renegar de la moda o que practicar encara el càlcul mental o l?obsoleta caligrafia. Potser, fins i tot, pitjor que combatre l?statu quo, que no ser cosmopolita, que gaudir de la natura, que voler una altra humanitat, que no hipotecar la qualitat de vida, que perdre el temps escoltant el cap de dalt, o pensant abans de fer, o tenint cura i esment d?aquells que ens estimen.

Del culte a la velocitat hem passat a la frisor com a priori. Homes i dones d'avui hem de ser elèctrics, passar corrents les infàncies, avançar el veinat (o trepitjar-lo), patir d?hiperactivitat, treballar amb urgència, caminar al galop, cronometrar el somriure, menjar a correcuita en un fast-food, fer aviat una úlcera, dormir de pressa, parlar amb acrònims, presumir d?estrès, gaudir de la taquicàrdia, estimar tot d'una, oblidar de cop, divertir-nos contrarrellotge, fer l'amor sense preludis, vindicar l?ejaculació precoç, acabar amb diligència aquest article...

I, si el cos, tan primitiu!, es cansa i ens sentim exsangües, contractar un servei exprés, prendre una píndola d?efecte immediat, llogar una pròtesi de fer via, bescanviar peremptòriament els òrgans exhausts, i seguir precipitadament aquesta cursa, prescindint de la memòria, vivint encalçant la vida, accelerant amatents el tap primerenc de les coronàries i, si pot ser, morint a l'acte a qualsevol via ràpida de l?illa, en un sobtat accident de trànsit per velocitat excessiva.