Tribuna Mallorca - RESTAURADORS DEL CAOS

Miquel Àngel Ramon

RESTAURADORS DEL CAOS

09/12/2008
Fa uns dies, José María Aznar va dedicar a George W. Bush un panegíric tan entusiasta com previsible. De fet, aquesta engalipada constitueix una de les poques excepcions a l’opinió general que mereix, en la seva hora final, la gestió del 43è president dels Estats Units, un home que ha deixat un record dolent (i en el millor dels casos “poc entranyable”) pertot arreu. Bush ha estat l’encarregat d’interpretar de manera ben rigorosa el concepte de “final de la història”, menyspreant el multilateralisme i elevant el rol del seu país al de gendarme planetari. També ha estat el promotor de les formes més darwinianes de lliure comerç, i de propina, l’aventurer que, a comptes de la guerra contra el terror, embarcà al món en la desastrosa campanya militar d’Irak. El monument de tot plegat és la presó de Guantánamo, un símbol que evoca els capítols més sòrdids de la història dels règims totalitaris (quelcom mal de encaixar en els principis democràtics que regeixen la democràcia més venerable i consolidada del planeta). Podem concloure, en conseqüència, que qualsevol successor de Mr. Bush representarà una millora esperançadora, i encara més si es tracta d’un demòcrata afroamericà de notable sofisticació.

Tot i que el que George W. Bush ha fet fins ara és difícil d’empitjorar, cal no baixar la guàrdia del pessimisme i la circumspecció: el texà encara és capaç d’aconseguir-ho. Recordem l’exemple del seu pare, president també dels EUA, i que en perdre els comicis que van donar el càrrec a Bill Clinton va emetre una darrera ordre molt “mediàtica” i encara més “humanitària”: desfermar l’operació “Restoring Hope”, mitjançant la qual les forces armades americanes havien d’acabar amb el caos regnant a Somàlia per culpa de les malifetes dels warlords que sorgiren com a bolets després de la fugida del dictador Siad Barre, en 1991. El desembarcament dels marines fou cobert amb tot detall per les càmeres de la CNN, i el final de la història el coneix tothom: els redemptors ianquis van fotre el camp després de sofrir les primeres 18 baixes en combat (el film de Ridley Scot “Black Hawk Down” descriu aquella dramàtica jornada, i també el novel·lista Tom Wolfe se serveix de l’escaramussa per composar el rerefons de la seva obra “Ambush at Fort Bragg”).

Potser hi ha un risc real de que Bush jr tracti de fer quelcom de semblant al que va fer el seu pare, i que després d’estudiar el mapa dels conflictes actius decideixi d’intervenir a la República Democràtica del Congo. Aquest territori és l’escenari d’un conflicte brutal des de fa més de 15 anys. La guerra de 1994 a la veïna Rwanda va donar pas a una crisi de refugiats que acabà desestabilitzant el país aleshores conegut com a Zaire. Fins i tot “le dinosaure” Mobutu Sese Seko, que semblava invulnerable, va acabar per caure, cosa que va convertir el taulell d’escacs de la regió en un escenari favorable per als tutsis guanyadors de la guerra rwandesa, i també per als seus aliats polítics i comercials americans. Els interessos miners de la regió (diamants, urani i, sobretot, el subtil coltan: element imprescindible per als fabricants d’ordinadors i telèfons mòbils) estan al darrere de la tragèdia. Els americans han aconseguit imposar en aquesta part del món les seves tesis (en forma d’interpretacions geopolítiques i lectures ètiques): tothom se’n recorda, per exemple, dels crims perpetrats pels hutus el 1994 (el que es coneix com a genocidi rwandès), però són ben pocs els que denuncien les atrocitats perpetrades pel govern tutsi de Kigali i els seus aliats (crims dels que les víctimes son hutus, per cert). Sorprèn com aquesta mena de Pax Americana (que no és pau ni de prop a fer-s’hi, però que és genuïnament americana) pot ser imposada amb total impunitat, mentre que en altres escenaris (per exemple l’Orient Mitjà) a la Casa Blanca i als seus Think Tanks més addictes els hi resulta impossible emblanquinar als teòrics enemics (russos, xinesos i islamistes), i fins i tot als aliats occidentals.

L’enviament de tropes angoleses per donar suport al president congolès amenaça en convertir aquest conflicte en una guerra internacional de conseqüències imprevisibles. És d’esperar que altres actors (com ara Uganda) se sumaran a la macabra festa, com ja varen fer en el passat. I encara pot ser pitjor si Bush decideix passar a la història com un president humanitari, imitant les vel·leïtats del seu pare.

17 anys després de la derrota dels marines i rangers als carrers de Mogadiscio, el territori de Somàlia encara està controlat per bandolers armats, milícies dels warlords i escamots d’Al Qaeda, però l’opinió pública internacional només es fixa en la Banya d’Àfrica quan els pirates ataquen un vaixell europeu. I és que el grau de sofisticació dels assalts està començant a resultar preocupant: queden molt lluny els dies en que el bandolerisme gairebé romàntic i de perfil baix constituïa un tret diferencial del país. Aleshores els ferotges “shiftas” es dedicaven a robar vaques, camells i adesiara algun camió. Ara, amb l’ajut de tecnologies punteres, s’endinsen a alta mar i aborden superpetroliers. I és que la globalització deu de consistir en això: pujar coltan cap al primer món, i baixar ordinadors de darrera generació a l’Àfrica més profunda.