Totes les opinions

23/06/2008
Quan Álvaro Uribe Vélez va prendre possessió del càrrec de president de Colòmbia, l’any 2002, la cerimònia fou saludada per les FARC amb un atac amb coets que no va ferir ningú de l’egrègia convocatòria, però que va causar la mort d’un parell de persones, habitants d’un barri humil situat no gaire lluny del palau presidencial, víctimes no només de la malvolença dels terroristes, sinó també de la seva ineptitud.

Uns auguris tan funestos convidaven a preveure el fracàs de la política de pacificació promesa per Uribe durant la campanya electoral, però sis anys més tard, vés per on, aquest bon amic de José María Aznar i George W. Bush pot bravejar d’haver obtingut uns resultats més que notables en la lluita contra la violència que flagel·la el país des de fa més de 45 anys.

El punt de partida era ben inquietant: en el moment del canvi de segle es produïen anualment a Colòmbia més de 25.000 homicidis (de llarg, la principal causa de mort a un país de població semblant a la de l’estat espanyol). L’any de la presa de possessió d’Uribe hi havia més de 3.500 persones segrestades (el que també constituïa un rècord mundial). La causa de tot plegat calia trobar-la en les peculiaritats del conflicte, i, sobretot, en la varietat dels combatents: fins a un total de 5 grups “guerrillers” (els més famosos dels quals són les FARC i l’ELN), els càrtels de la droga, els sinistres grups paramilitars, a més de les forces armades governamentals (Policia Nacional, Exèrcit i Infanteria de Marina).

Amb el patrocini del govern dels Estats Units, Uribe va posar en marxa diversos plans de xoc contra la guerrilla (“Plan Colombia”, “Plan Patriota”, “Plan de Seguridad Democràtica”, “Plan Consolidación”), i, malgrat les reticències inicials, les operacions militars fa estona que van començar a donar fruits: el principal grup insurgent del país, les FARC, ha perdut la seva influència a les capçaleres municipals, i ha hagut de concentrar les seves accions a les àrees rurals més remotes; ha sofert, a més, alguns cops importants (com ara la mort en combat del seu número 2, Raúl Reyes i la captura de Karina, líder de les operacions a la zona del Pacífic); encara que, en termes periodístics, el que més ha cridat l’atenció ha estat la mort, aparentment per causes naturals, del mític número 1, Manuel Marulanda, Tirofijo).

Simultàniament, Uribe també va posar en marxa un pla per combatre la violència paramilitar: d’una iniciativa presidencial va néixer la “Ley de Justicia y Paz”, que ofereix garanties judicials i rebaixes de condemna als milicians que abandonen les armes. Fins ara més de 30.000 s’hi han acollit, el que s’ha traduït, en efecte, en una disminució de la violència, a canvi, això sí, de donar una galtada ben sonora al que convencionalment entenem per “justícia”. Les organitzacions de drets humans denuncien que es tracta d’una llei anàloga a la de “Punto Final” argentina, amb la qual cosa els assassins no hauran de respondre mai dels crims comesos amb la connivència de l’estat i de l’oligarquia, i que, a més, lluny de perdre poder, els paracos n’han guanyat a diversos àmbits que abans no controlaven, com són determinats estaments polítics i financers (generant el que la premsa colombiana anomena “parapolítica”).

Les crítiques li importen poc a Uribe. El president, de fet, sembla haver fet seu el pensament de Goethe (produït per l’eximi funcionari de Weimar quan ja havia deixat enrere les vel·leïtats revolucionàries i els ardors romàntics, i havia començat a adquirir una aparença cada cop menys europea, per esdevenir, irremeiablement, un alemany de soca arrel): “prefereixo la injustícia al desordre, car a on no hi ha ordre, tard o d’hora deixarà d’haver justícia”. O qui sap si el model d’Uribe és, en el fons, Emilio Castelar, polític gadità d’oratòria llegendària, per al qual la forma d’estat ideal era “una república con mucha guardia civil”.

Fins ara Uribe se n’ha sortit. Els seus detractors li atribueixen un passat tèrbol quan era governador d’Antioquia, que inclouria vincles de la seva família amb el grup paramilitar “Autodefensas Unidas de Colombia” (AUC), i fins i tot connexions amb el sanguinari càrtel de Medellín. Ara, en la seva darrera acrobàcia legal, acaba de concedir l’extradició als Estats Units de 15 paramilitars del més alt nivell dins l’organigrama de les AUC, teòricament a causa de les seves vinculacions amb el narcotràfic; amb aquesta mesura, criminals com ara Salvatore Mancuso o Carlos Mario Jiménez Macaco no hauran de respondre mai per les atrocitats comeses durant els anys més foscos del paramilitarisme. Hauran, això sí, de sotmetre’s a la justícia ianqui, que, com tothom sap, és molt severa amb els narcotraficants. I és que hi ha indicis seriosos per sospitar que, en el fons, el que determina la línia política del govern colombià no és la recerca de la pau i la justícia, sinó els sacrosants interessos de la Casa Blanca.

PANTEÓ EXALTACIÓ DE CIRERÒPOLIS D?OPOSICIONS I CARABASSES ELS CRIMINALS I ELS INEPTES La Creu La ciutat dels lliberts Passar a millor vida Crim i càstig Negació de l'evidència La Pseudohistòria L'aprenent del Senyor Burns La Coprocràcia De professió: víctima TIROFIJO LA CÀNDIDA SHARON EL MARTELL DE THOR ETNOCENTRISME LA SÍNDROME DE SAINT-GERMAIN-DES-PRÈS ODIS QUE DONEN VIDA EL CANAL DE L?ESPERANÇA PA, CIRC I CIRC SENSE PA LA LLUNA, ELS CEMENTIRIS, LA MEMÒRIA LA BUFANDA ?L?AEROPOSTALE? BARÇA OU BARSAAX LA RESTA D?ALGUNS