Totes les opinions

16/01/2009
Des de que el passat dia 6 d’agost va derrocar al president constitucional Sheik Abdallahi i va esdevenir el cap de l’Alt Consell de l’Estat de la República Islàmica de Mauritània, el general Abdel Aziz ja no sap què fer per tal de caure bé; el cop fou del tot incruent, i de llavors ençà el nou home fort del país està portant a terme una campanya de caire populista per guanyar-se el favor de la població: no hi ha dia que no visiti alguna de les barriades pobres de Nouakchott (ciutat que concentra més del 30% dels 3 milions d’habitants del país), o, com alternativa, alguna població perduda enmig del desert. La gent no ha notat gaire el canvi, i la pobresa segueix instal.lada a la majoria de llars: els mauritans no senten especial amor per Abdel Aziz, com tampoc no enyoren massa al seu antecesor, ni a cap dels altres militars que s’han succeït en el poder des de que, en 1978, va tenir lloc el primer dels molts cops d’estat que assenyalen el curs de l’història de la nació que constitueix el límit natural i sociològic entre el Magreb i l’Africa Subsahariana.



L’altre maldecap d’Abdel Aziz es la Unió Europea, que es va afanyar a condemnar el “coup d’état”, tot i demanant el retorn de l’ordre constitucional, i que amenaça amb l’aplicació de sancions econòmiques…encara que, per prudència, l’actuació d’Occident està sent més aviat contemporitzadora. El president de l’Alt Consell, però, no pot permetre’s el càstig dels 25: mentre empreses franceses, espanyoles i australianes busquen petroli en la inmensitat del desert, l’economia del país depèn majoritàriament de les donacions que venen d’Europa, i molt especialment de França, Espanya i Alemanya.

El president colpista sap que el país ha de donar una bona imatge, i la gent ha de semblar satisfeta: es per això que fa unes setmanes el govern va començar a aplicar una sèrie de mesures per tal de fer abaixar el preu dels aliments bàsics (sucre, arròs, farina, llet), que han caigut, com efecte de la maniobra, devers un 8%. També s’ha restringit l’exportació de peix, a fi i efecte de fer-lo més econòmic per al consum intern.

El populisme, a Africa, pren sovint aquest caire: a falta de “café para todos”, pa per a la majoria; i circ si s’escau.

A Espanya, ben al contrari, la demagògia acostuma a incidir en el tema dels nacionalismes (els perifèrics, es clar). Així, fa poc hem pogut escoltar l’andanada d’un dels “clàssics de la lona”, don Manuel Fraga, que té l’excusa de la pèrdua d’autocensura que l’enduriment de les artèries cerebrals provoca amb l’edat (de censurar l’altri en sabia molt en la seva època de ministre), i de que, pel que fa a l’últim exabrupte seu, exercia en nom del monarca el dret a rèplica d’una altra intervenció exhibicionista (la de Joan Tardà). D’altres talents nous han irrumpit a l’escena hispànica en els últims temps, i cal destacar- ne un per damunt de tots: Rosa Díez, producte genuí d’una societat, la basca, permanentment trasbalsada per l’anomalia totalitària dels terroristes. El seu periple socialista (o quelcom de semblant) per l’Eurocàmara va apaivagar ses excentricitats capil.lars, i ara, cada cop més, sembla una mena d’híbrid entre Pilar Bardem i Eva Perón, amb una salvetat que cal fer en favor de Díez: que supera, amb l’amalgama, a cadascun dels elements originals (es millor actriu que na Bardem, i més populista que n’Evita).

Quan se la veu, al parc de ses Estacions, per exemple, al costat de Fernando Savater, un home que al cap i a la fi no deixa de ser un intel.lectual de certa solvència, hom no pot deixar de pensar en el gran Juan Belmonte quan li varen presentar a Ortega y Gasset. El torero va voler saber a què es dedicava don José, i en contestar-li que era filòsof va dir: “ha de haber gente pa’ tó”.

Savater, a qui probablement li agraden els toros, i que és un entusiasta del derbys de pura sangs (d’això sí que n’hi ha constància) s’ha embarcat en l’aventura política (sic) de na Díez, un partit que han batejat UPyD, i si qualcú es demana per què no van afegir la “E” d’Espanya al final de l’acrònim, la resposta és ben simple, perque UPyDE tindria unes ressonàncies lusitanes inquietants.

“Ha de haber gente pa’ tó”, i els demagogs com n’Evita Díez embesteixen (a l’Ateneu, al Paral.lel o a la carpa del Circ Williams) contra l’autonomia i, amb especial virulència, contra la llengua catalana. I si es produeixen més dictàmens com el recent del Consell d’Europa avalant la immersió lingüística, també es faran antieuropeístes. Els populistes mauritans donen pa sense circ. Els espanyols prefereixen el circ sense pa de tota la vida.