Totes les opinions

26/01/2009
No fou la tisis d’un amant, ni tampoc l’encesa recomanació d’una esteta (“vine a Mallorca, si ets capaç de suportar el paradís”, li havia dit Gertrude Stein a Robert Graves), sinó més aviat una raó de caire pràctic la que va impulsar a Georges Bernanos a instal·lar-se a l’illa l’any 1934. “Me n’hi vaig perquè allà el preu de la carn de vedella i de les patates és encara econòmic”, va confessar als amics parisencs que trobaven la seva idea de traslladar-se a la capital balear una excentricitat quasi tan grossa com la de George Sand, un segle abans.


Bernanos va tenir així l’oportunitat d’assistir in situ al cop d’estat de 1936, i a la seva victòria a Mallorca, fet que saludà amb entusiasme (catòlic i conservador com era, creia que tots els mals de França provenien de l’anticlericalisme jueu i maçònic de la III République, i que els d’Espanya no podien ser gaire diferents), i encara més quan es va assabentar de la persecució religiosa que s’havia desfermat a l’anomenada “Zona Roja”. La seva opinió, però, canvià a les poques setmanes, quan va contemplar l’orgia de crims perpetrada a l’illa pels falangistes, i, sobretot, en adonar-se del silenci còmplice de l’església mallorquina, i en concret del seu cap, el bisbe Josep Miralles. Bernanos, que en la seva novel·la de 1926 “Sous le soleil de Satan” havia descrit millor que ningú altre la convivència d’un home corrent amb la versió carnal del maligne, va veure com de sobte aquest últim agafava l’aparença dels que teòricament eren “els seus”. L’experiència de la guerra civil quedà recollida a “Les grands cimitières sous la Lune”, i potser gràcies a ella Bernanos va tenir les idees més clares el 1940, quan en l’hora de la capitulació davant dels nazis, molts francesos (segurament la majoria) van deixar de banda tota mena de dignitat, i van afanyar-se a descobrir els avantatges domèstics que oferia l’ocupació. Contràriament a d’altres intel·lectuals que van adoptar la via de l’ambigüitat confortable (per exemple André Gide), la col·laboració sentimental i poca solta (Claudel arribà a escriure una oda al Mariscal Pétain), o la submissió total (Drieu La Rochelle es va convertir en agitador cultural a favor dels ocupants, i Céline en altaveu de l’antisemitisme més delirant), Bernanos agafà el camí de l’exili i la lluita activa contra el feixisme. Ben aviat De Gaulle el va convertir en referent intel·lectual ineludible de la resistència.

Avui dia els preus mallorquins ja no són gaire econòmics: durant els darrers anys (exigències del progrés) Espanya ha imitat a Europa en aquest i altres aspectes. L’estiu de 1939 fou Europa qui va optar per copiar el model hispànic de barbàrie. Set dècades després de la publicació de l’obra de Bernanos, i a l’espera de que Baltasar Garzón inventi una cabriola jurídica per tal de poder jutjar el general Franco in absentia, les víctimes del Conde Rossi (i d’altres fanfarrons més autòctons però no menys homicides) segueixen amuntegades lluna rera lluna a les fosses comunes que cobreix la fullaca de la desmemòria.

PANTEÓ EXALTACIÓ DE CIRERÒPOLIS D?OPOSICIONS I CARABASSES ELS CRIMINALS I ELS INEPTES La Creu La ciutat dels lliberts Passar a millor vida Crim i càstig Negació de l'evidència La Pseudohistòria L'aprenent del Senyor Burns La Coprocràcia De professió: víctima TIROFIJO LA CÀNDIDA SHARON EL MARTELL DE THOR POCA JUSTÍCIA I GENS DE PAU ETNOCENTRISME LA SÍNDROME DE SAINT-GERMAIN-DES-PRÈS ODIS QUE DONEN VIDA EL CANAL DE L?ESPERANÇA PA, CIRC I CIRC SENSE PA LA BUFANDA ?L?AEROPOSTALE? BARÇA OU BARSAAX LA RESTA D?ALGUNS