Totes les opinions

09/11/2010
No vull fer un article llarg perquè això va de curtor. El passat diumenge 7 de novembre de 2010 es va celebrar la conferència més concorreguda, tant com morbosa i decepcionant del XIV Seminari Blanquerna. Una taula rodona on es va poder comprovar el baix nivell polític de les cúpules de l’esquerra nacional. On es va evidenciar l’obsessió que tenen alguns militants de cadascun dels tres partits per distanciar-se de l’altre i per intentar convèncer-nos que estan en la veritat absoluta. On vam poder veure actituds totalment hooligans i sectàries, absurdes i infantils. Mostra, per ventura, d’una manca enorme de formació política en el sí dels partits. Entre el públic també. Un acte que podria haver estat fàcilment una posada en escena de moltes de les discussions que mantenen habitualment al Facebook, des dels seus despatxos. No es va aportar res nou més que un clima tens, negatiu i depriment on la sordesa tengué un paper no pas secundari. Res d’il·lusió, principal reclam per a dur endavant un projecte.
Obviaré les correctes intervencions d’Antoni Bennàssar i de Joan Carles Verd i em centraré en el marro. En major o menor mesura, els altres tres ponents, Biel Barceló, Biel Huguet i Joan Lladó (en ordre alfabètic segons llinatge) es van seguir ‘mirant la guixa’, com algú va dir molt encertadament. Quan Barceló va acabar de llegir, va mantenir una postura que s’entén si milites (caldria revisar el concepte militància) al partit majoritari i que no s’ha escindit de cap altre. Cert, el PSM entrarà al Parlament i no li calen les sigles de les seves escissions. Però el problema d’això no són les sigles i ni tan sols els milers de vots llençats a la paperera. El problema és el capital humà que hi ha dins ERC i Entesa (i Esquerra Unida, on hi ha militants que tenen la consciència nacional més clara que segons qui). Estic parlant de molta gent molt vàlida. Una gent que podria fer feina, colze a colze, amb gent del PSM; militants feiners i disposats a no menjar-se ni espases ni bordois. Huguet va reconèixer que tothom s’havia equivocat. Fou aplaudit. Lladó matisà que ells no es sentien nacionalistes. Esper que sigui l’únic problema per no entendre’s amb qualsevol formació socialdemòcrata i nacional, com ells.

El públic es demanava explicacions. L’explicació és senzilla: la manca de voluntat, la no reunió i la manca dels interlocutors correctes. Les cúpules no escolten el que els diuen els votants. El Seminari Blanquerna no és un lloc per venir a fer mítings ni per venir a fer o desfer pactes. La seva feina, que per això els pagam, és reunir-se, convocar fòrums de debat (tots els que facin falta, per tant de discutir en fred i amb tranquil·litat), escoltar totes les veus, escoltar les plataformes,... i després, fer pedagogia, la que no han fet del Bloc aquests quatre anys. Esper que no sigui el PP que posi les coses al seu lloc. Em deman però, si a pocs mesos d’unes eleccions extremadament importants, això és possible. Responsabilitat de país, per favor.

El Molinar, una reserva per al ciment No sols és merda allò que fa pudor El pa(trol) de cada dia Un estiu políticament càlid En suport a Pinyol Vermell Ni un segon per Espanya