Tribuna Mallorca - LA CAIXA FORTA

Miquel Àngel Ramon

LA CAIXA FORTA

28/11/2008
Comprimit a les pàgines de la història entre la figura titànica (i tràgica) d’Adolfo Suárez i l’anomenat “rodillo” socialista, poca gent se’n recorda a hores d’ara de Leopoldo Calvo Sotelo, membre d’una il·lustre nissaga d’animals polítics, i la persona a qui va correspondre el dubtós honor de ser investit president del govern en el decurs d’una sessió interrompuda de manera poc acadèmica pel coronel Antonio Tejero Molina. Calvo Sotelo, traspassat fa pocs mesos, era enginyer de camins i estava dotat d’una ironia poc habitual en la vida política espanyola (i en la vida espanyola en general), una ironia que esquitxa els millors moments de la seva obra autobiogràfica “Memoria Viva de la Transición”. A una de les pàgines més memorables d’aquest llibre explica com, en arribar a la Moncloa tot just estrenat el càrrec de president, va trobar en el seu despatx una caixa forta que ningú no era capaç d’obrir, per la qual cosa va haver de trucar a un manyà que va forçar el pany amb tècniques expeditives…per descobrir al capdavall que a dintre de l’artefacte només hi havia un paper amb un número escrit: el de la combinació de la caixa forta. Una anècdota kafkiana ben adient per simbolitzar la ingovernabilitat del país durant aquells anys de follia.

Podem imaginar que, ben al contrari, Barack Obama no haurà d’enfrontar-se amb problemes surrealistes d’aquesta mena, i que la moribunda administració republicana portarà a terme una transició modèlica (incloent l’entrega del número de la combinació de la caixa forta, assumint que al despatx oval de la Casa Blanca n’hi hagi una). Més complicat serà que George W. Bush li passi la recepta màgica per acabar amb els problemes del món (bona part dels quals han estat causats o empitjorats pel propi Bush), i encara més difícil que Obama estigui a l’alçada de les immenses expectatives creades pertot arreu.

És ben probable que, de fet, i tal i com va prometre, iniciï una retirada progressiva d’efectius militars de l’Irak…bona part dels quals es desplegaran tot d’una a l’Afganistan, escenari bèl·lic per al que demanarà ben aviat una contribució extraordinària als aliats europeus. Alguns analistes ja s’han afanyat a subratllar que la política econòmica d’Obama (que probablement rescatarà les premisses més proteccionistes de la secular tradició ianqui) resultarà ben antipàtica per als empresaris del Vell Continent…i quant als escenaris diguem-ne “secundaris” (per exemple les turmentades terres de l’Àfrica Subsahariana), costa pena d’imaginar-se que es vagin a produir efectes positius més enllà de la cosa simbòlica de veure a un afroamericà accedir al càrrec més important del planeta. Ja durant els mesos previs a les eleccions alguns sociòlegs americans es van dedicar a informar a qui els volgués escoltar que el factor racial no tindria un efecte decisiu en aquests comicis, pel simple fet que Obama “no és negre, sinó postnegre”, acrobàcia retòrica que va quedar millor explicada amb unes declaracions del mític Andrew Young, mà dreta de Martin Luther King i durant molts anys alcalde d’Atlanta: “Obama no té res a veure amb el moviment dels drets civils (…), a tots els efectes, i si prescindim del color dels seus cabells, és més blanc que McCain”.

Tot i així, el nou president dels Estats Units mereix, enmig de les més cautes reserves, el benefici del dubte, i cal que li desitgem més sort que la que va tenir Calvo Sotelo quan, després de descobrir la combinació de la caixa forta de la Moncloa, es va haver de dedicar a presidir el govern d’un país a on tothom, i especialment els membres del seu propi partit, li posaven constantment pals a les rodes.