Totes les opinions

06/06/2008
Molt ha plogut (fins i tot a la nostra terra eixorca castigada per la sequera pertinaç) d’ençà que l’actriu Sharon Stone va pagar el mossatge de la seva esplendorosa carrera artística interpretant pel·lícules infames (com ara una espanyolada anomenada “Sangre y Arena”, al costat d’Ana García Obregón), o papers secundaris de la sèrie Mágnum (pitjor fou el cas de Victoria Abril, que va començar d’hostessa a “1,2,3” de Chicho Ibáñez Serrador). Pel camí la Stone esdevingué mite eròtic incomparable servint-se d’un punxó de gel, al costat d’un actor mallorquiníssim (tan mallorquí com una coca de trempó transgènica), de nom Michael Douglas. Ara, en plena transició cap als rols de “actriu de caràcter” que li exigeix l’edat, la diva ha decidit saltar a la palestra de les opinions ideològiques (ja ho havia fet altres cops, i se la va conceptuar, via alguna donació al clan Clinton, de progressista). Vet ací que no se li ha acudit millor manera d’imbuir-se d’orientalisme (des de l’estrenes de Turandot i la Butterfly fins als haiku actuals, els occidentals sempre han jugat a deixar-se seduir pels ulls oblics i les túniques de color safrà) que relacionar el terratrèmol de Sichuan de fa unes setmanes amb una mena de càstig diví per culpa de la repressió desfermada per l’estat xinés al Tibet.

El fet és ben curiós, perquè representa un retorn conceptual als orígens de l’humanitat, puix les primeres interpretacions dels fenòmens catastròfics foren d’aquesta mena: d’aquí sorgeix, per exemple, el mite de Sodoma i Gomorra, i també allò de les plagues d’Egipte. Tot un catàleg de matances sàdiques perpetrades pel Déu colèric i venjatiu que interessava entronitzar a la tradició judeu-cristiana per tal de fer tangibles (i temibles) teologies abstractes i trinitats incomprensibles. Aquesta mateixa tradició manava organitzar Te Deums i cremar jueus després de terratrèmols, inundacions i altres calamitats, a fi i efecte d’aplacar l’ira de Déu i dels seus rancuniosos profetes.

Fou Voltaire qui des de la modernitat (potser ara en diríem “progressisme”) va fer befa d’aquests procediments obscurantistes i de la mateixa cosmogonia que s’hi amagava al darrere: al Candide descriu magistralment les setmanes que van seguir al sisme de Lisboa de 1755. Heinrich von Kleist, en el seu cas des de l’òptica romàntica, també denuncià la tirania eclesiàstica escenificant a un relat els excessos posteriors al terratrèmol de Santiago de Chile de 1647.

Ara, car també ho deu fer en nom del progressisme (i probablement també des de la inevitable “multiculturalitat”), Sharon Stone no transcriu exactament els paràgrafs de la Bíblia que descriuen separacions d’aigües i pluges de foc (excentricitats de Déu perpetrades sempre, per cert, per tal d’afavorir a la raça selecta: els enxufats de torn), sinó que parla de “mal karma”, que no és exactament el mateix, però que és dolorosament igual.

La derrapada mental de la diva li ha causat un bon maldecap a Dior, el seu gran patrocinador, i és que ara fa uns anys, a Hollywood, a les passarel·les parisenques i a tot el món se la bufava el que pensaven els xinesos (“ah, potser els xinesos perden el temps amb això de pensar?”), però ja fa temps que s’han convertit en una potència a escala planetària que posseeix un arsenal nuclear i que exporta voraçment productes baratíssims, i, el que és més important, que constitueix un formidable mercat de consumidors.

Fa devers 100 anys Eça de Queiroz va escriure una de les lleis fonamentals del periodisme: que la distància actua sobre l’emoció exactament com ho fa sobre el so, és a dir, atenuant-la. Per la qual cosa 90.000 xinesos morts a un terratrèmol ens acostumen a preocupar menys que una pujada de preus al supermercat del cap de cantó. “A humanidade consiste essencialmente naquela porçâo de homens que residem no seu bairro”, afegeix el gran Eça. El veritable perill de la globalització és que ha modificat de qualque manera aquest “ordre natural de les coses”, i que ara les tragèdies que succeeixen a les antípodes ens poden arribar a trasbalsar fins al punt de pronunciar beneitures, i, el que és més perillós, que les beneitures de les nostres ex-symbols poden penetrar les regions més ignotes de l’altre temps misteriosa Xina. 

PANTEÓ EXALTACIÓ DE CIRERÒPOLIS D?OPOSICIONS I CARABASSES ELS CRIMINALS I ELS INEPTES La Creu La ciutat dels lliberts Passar a millor vida Crim i càstig Negació de l'evidència La Pseudohistòria L'aprenent del Senyor Burns La Coprocràcia De professió: víctima TIROFIJO EL MARTELL DE THOR POCA JUSTÍCIA I GENS DE PAU ETNOCENTRISME LA SÍNDROME DE SAINT-GERMAIN-DES-PRÈS ODIS QUE DONEN VIDA EL CANAL DE L?ESPERANÇA PA, CIRC I CIRC SENSE PA LA LLUNA, ELS CEMENTIRIS, LA MEMÒRIA LA BUFANDA ?L?AEROPOSTALE? BARÇA OU BARSAAX LA RESTA D?ALGUNS