Totes les opinions

17/06/2008
Pocs dies abans de les eleccions generals del 9 de març de 2008, l’emissora radiofònica COPE va abordar la fase “tremens” del deliri en que viu permanentment instal·lada, quan el seu locutor estrella va titllar al Nunci a Espanya de Sa Santedat, Monsenyor Manuel Monteiro Castro, de “hermano masón”. Formidable acrobàcia d’un ens de titularitat teòricament episcopal: insultar a un representant diplomàtic del Papa. La causa de la diatriba radicava en que el dia abans el Nunci havia convidat a sopar al president del govern espanyol en funcions i candidat socialista, José Luís Rodríguez Zapatero.

Aquest i altres fets han portat a la dreta espanyola a reflexionar amargament, el que significa un canvi de tendència gens menyspreable: no oblidem que fa poc els cadells del Partit Popular demanaven pel carrer signatures en favor de l’emissora emparant-se en el seu concepte de “llibertat d’expressió” (els mateixos personatges, per cert, que més o menys en la mateixa època promovien querelles criminals contra Pepe Rubianes, precisament per haver fet ús de tan voluble concepte).

Juan Manuel de Prada, el més valent i brillant dels intel·lectuals espanyols de dretes d’última generació, denunciava fa unes setmanes a L’Osservatore Romano els excessos de l’emissora, posant el dit a la nafra: “la COPE es una emisora española que se presenta como católica, pero cuyas voces principales son anticatólicas e incluso ateas. Estamos ante una paradoja”.

O potser no es tracta de cap paradoxa. L’escriptor colombià Ireneo Velasco afirma que els papes romans acostumen a ser ateus clandestins, i ho argumenta amb el següent axioma: “una organización tan solvente como la Iglesia Católica no puede permitirse situar en el lugar más preeminente a un imbécil”. A Rouco i al seu clergat poc subtil i encara menys il·lustrat els hi resulta irrellevant que hi hagi o no hi hagi Déu. A la sofisticada i decadent societat hel·lènica li succeïa quelcom de semblant amb les seves arbitràries divinitats de les que no s’atrevia a desempallegar-se. Per la seva banda, el ranci catolicisme espanyol de l’alba del tercer mil·lenni prescindeix de Déu, dels evangelis, dels apòstols i dels sants (però no de Losantos). Per això li han renovat el contracte que li permet insultar i promulgar actituds anticristianes a dojo: perquè a la COPE no hi ha teologia, ni doctrina, sinó només filigranes sofístiques que justifiquen donar al Cèsar el que és de Déu (a César Vidal, se suposa, o a reputats parapsicòlegs i ufòlegs como ara Federico Jiménez del Oso o Borjita Bencagat, element peribèric incorporat recentment a l’estrambòtic sanedrí).

Orgullosa en el martiri, fanàtica inclús quan exerceix ses escasses virtuts, la jerarquia eclesiàstica no tem cavar la fosa del cristianisme ibèric per tal de defensar no se sap ben bé què (a part del patrimoni d’alguns il·lustres periodistes). Aquesta és la tragèdia del catolicisme espanyol i també, per extensió, de l’espès concepte que anomenem Espanya, nació germànica (massa sovint s’oblida aquest fet) a força de ser visigòtica. Els altres alemanys, els que gaudeixen de la titularitat del concepte, ja van passar per un procés semblant, encara que més traumàtic. L’escriptor Heinrich Heine, d’origen jueu, per cert, va deixar per a la història una sinistra premonició (“a on es cremen llibres, tard o d’hora es cremaran també persones”), però fou encara més acurada la descripció del destí alemany que va fer en el lúcid assaig “Sobre la història de la religió i la filosofia a Alemanya”: “El cristianisme va moderar una mica el gust germànic per la lluita, però no va poder extirpar-lo, i el dia que desaparegui el talismà moderador, la creu, esclatarà de bell nou el salvatgisme dels antics guerrers (...). El talismà ja està podrit, i Thor, amb el seu martell gegantí, destruirà les catedrals gòtiques....”. Del Reich tel·lúric i postcristià de Hitler va sorgir la major tragèdia de la història. Aquí i ara, però, cal no ser massa pessimista: de l’Espanya antirreligiosa que manufacturen Rouco Varela i els seus sicaris només sorgirà un esperpent, o potser un metaesperpent, i és que veient les imatges judicials de l’agitador estrella de La Cosa (assumpte derivat de la querella presentada per l’alcalde madrileny: la lluita de la relativa decència contra l’absoluta demència) hom no pot deixar de pensar en la definició de Valle Inclán: “un esperpento es un héroe griego reflejado en un espejo cóncavo”. Amb un audaç salt endavant respecte a aquesta definició, la COPE ha esdevingut un esperpent reflectit en el mirall de la sala dels horrors d’un circ provincià.

PANTEÓ EXALTACIÓ DE CIRERÒPOLIS D?OPOSICIONS I CARABASSES ELS CRIMINALS I ELS INEPTES La Creu La ciutat dels lliberts Passar a millor vida Crim i càstig Negació de l'evidència La Pseudohistòria L'aprenent del Senyor Burns La Coprocràcia De professió: víctima TIROFIJO LA CÀNDIDA SHARON POCA JUSTÍCIA I GENS DE PAU ETNOCENTRISME LA SÍNDROME DE SAINT-GERMAIN-DES-PRÈS ODIS QUE DONEN VIDA EL CANAL DE L?ESPERANÇA PA, CIRC I CIRC SENSE PA LA LLUNA, ELS CEMENTIRIS, LA MEMÒRIA LA BUFANDA ?L?AEROPOSTALE? BARÇA OU BARSAAX LA RESTA D?ALGUNS