Totes les opinions

18/03/2008
Gràcies a la versatilitat de la llengua russa, els personatges literaris de les seves novel·les més conegudes tenen noms que, sotto voce, volen insinuar-nos alguna cosa. Així, el llinatge Raskolnikov, del protagonista de l’obra mestra de Fiodor Dostoievski “Crim i Càstig”, ja suggereix, en la mateixa definició onomàstica, algun tret de la seva personalitat (“Raskol” vol dir “escissió, divisió o cisma”). Més curiós resulta que això també passi amb personatges de la vida real. “Rasputia” és un concepte genuïnament rus, que serveix per definir els dos períodes de l’any (que coincideixen amb la primavera i la tardor) en que els immensos camps del país s’omplen de fang i brutícia, per culpa de la pluja i el desgel.

El nom de Rasputin (el frare dissolut, alcohòlic i presumptament taumatúrgic que tanta influència va tenir sobre la tsarina Alexandra just abans de la revolució bolxevic) estarà unit per sempre més a la caiguda d’un altre tsar (en Jaume Matas) per culpa de la revolució (una mica més democràtica, aquesta) portada a terme per menxevics de perfil baix. I és que els últims escàndols que s’associen als patricis del PP balear són, des del punt de vista periodístic i literari, molt productius. El que s’ha destapat fa uns dies, implicant a un tinent de batlle “castellano austero”, conegut per la seva vinculació amb els cercles més pius de l’Església Catòlica, sembla eixit de la ploma (cap doble sentit, aquí) d’un guionista d’imaginació eixelebrada.

Ja va bé, per crear ambient i donar feina als periodistes, que a un partit que defensa amb tant d’entusiasme la família tradicional li surtin uxols d’aquesta mena.

Les consideracions morals al voltant de l’escàndol moscovita (i de l’altre mallorquiníssim) ens els podem estalviar, perquè cadascú és amo i senyor de la seva vida privada, i també perquè en aquest país un afer com el que va fer caure al governador de New York Elliot Spitzer no faria gens de mal a cap càrrec electe ni a cap tità mediàtic, i com a molt suscitaria acudits més o menys enginyosos. “Wisconsin no es Betanzos” va dir un pic don Manuel Fraga, durant una de les primeres i rabioses campanyes electorals de la transició, encara que em sembla que no parlava del tema que ara ens ocupa. El ressò periodístic de tot plegat no té a veure amb la moralitat, sinó amb el cinisme amb que certs elements de la cúpula popular es van acostumar (pel que sembla) a disposar dels diner públics. Uns diners que, quan interessa, són capaços de treure de sota de les pedres. És el que fa l’ajuntament d’un municipi turístic mallorquí, controlat precisament pels conservadors: el batlle ha apujat les taxes que han de pagar els ciutadans, i a més ha anunciat multes exemplars per a “delictes” com ara jugar a la pilota “en indrets no autoritzats” (és el mateix ajuntament, per cert, que persegueix manu militari les prostitutes que fan el carrer, i que es persona com acusació particular en els judicis). Però és clar, ells no són els únics culpables de la doble moralitat del sistema (les qüestions que tenen a veure amb la moral només esdevenen immorals si impliquen una doble moral, com va escriure no sé qui): les professionals del sexe vingudes d’Àfrica o d’Europa de l’Est són expulsades, mentre els estaments judicials deixen en pau als empresaris del ram que fan el gran negoci. Per cert: hi va haver membres de la corporació municipal en qüestió que van estar involucrats en l’expedició moscovita. Ara deuen de bravejar en cenacles més o menys íntims: Hitler i Napoleó van fracassar a les portes de Moscou, però a ells l’escàndol no els hi va fer perdre les eleccions municipals, que a més els hi van reportar la majoria absoluta i absolutista.

Bertolt Brecht va deixar escrit que “atracar un banc és un delicte molt menys greu que presidir-lo”. Darrera del raonament del guru del Ensemble s’hi amaga la lògica perversa que regeix la nostra societat: els petits criminals van a la presó, i els grans són beatificats per l’establishment. Això ja provocava la befa quan la Casa Reial portuguesa es va exiliar a Río de Janeiro, a causa de la invasió napoleònica, ara fa exactament 200 anys. 15.000 cortesans, oportunistes, pilotes, “chupópteros y correveidiles” (com diria José María García, en aquelles nits inoblidables de la SER i de la COPE) van acompanyar als monarques Joâo VI i Carlota Joaquina en l’agosarada travessia de l’Atlàntic, i molts d’ells es dedicaren en els anys successius a treure profit de les seves connexions palatines. Ben aviat va començar a circular per la ciutat un quartet satíric: “Quem rouba pouco é ladrâo, / quem muito rouba é barâo, / quem muito rouba é muito esconde / passa de barâo a visconde”.

Barons de partits d’implantació estatal amb una moralitat tortuosa. Quin tema tan formidable per a un thriller en clau política. I quantes dificultats per fer un càsting a l’altura de les circumstàncies.

PANTEÓ EXALTACIÓ DE CIRERÒPOLIS D?OPOSICIONS I CARABASSES ELS CRIMINALS I ELS INEPTES La Creu La ciutat dels lliberts Passar a millor vida Negació de l'evidència La Pseudohistòria L'aprenent del Senyor Burns La Coprocràcia De professió: víctima TIROFIJO LA CÀNDIDA SHARON EL MARTELL DE THOR POCA JUSTÍCIA I GENS DE PAU ETNOCENTRISME LA SÍNDROME DE SAINT-GERMAIN-DES-PRÈS ODIS QUE DONEN VIDA EL CANAL DE L?ESPERANÇA PA, CIRC I CIRC SENSE PA LA LLUNA, ELS CEMENTIRIS, LA MEMÒRIA LA BUFANDA ?L?AEROPOSTALE? BARÇA OU BARSAAX LA RESTA D?ALGUNS