Totes les opinions

30/07/2007
Aquests dies a la premsa han anat sortint comentaris sobre la paritat o la manca de paritat al nou govern nostre. Podria haver estat pitjor, però no han faltat els que són simplement fruit de la ignorància i la indiferència davant les reivindicacions feministes (que, per si de cas, record que són reivindicacions d'igualtat real d'oportunitats per a tothom). També n’he vist alguns que la defensaven
Aquests dies a la premsa han anat sortint comentaris sobre la paritat o la manca de paritat al nou govern nostre. Podria haver estat pitjor, però no han faltat els que són simplement fruit de la ignorància i la indiferència davant les reivindicacions feministes (que, per si de cas, record que són reivindicacions d'igualtat real d'oportunitats per a tothom). També n’he vist alguns que la defensaven molt bé.

El que jo crec és que potser hi ha hagut problemes per trobar dones "vàlides" (és horrorós dir això) no perquè no estigui plegat de dones vàlides, sinó perquè, justament, n'hi ha, en proporció, més poques que siguin de partit (n'hi ha a bastament per fer un govern paritari, de totes maneres). Perquè els partits no són llocs que facilitin la participació de les dones, sinó que tenen una "dinàmica d'inèrcia" que costa molt de canviar, potser perquè tenen por que si afluixen una mica per facilitar la participació de tothom (i no només de les dones), seran menys competitius.

Em referesc a allò que diuen, per exemple, que "la política són vint-i-quatre hores". Això vol dir que per poder-s'hi dedicar han de ser "animals" (no com a insult sinó com a persones amb capacitats sobrehumanes) capaç de fer feina sense descansar, sense dormir, que renuncia a tenir vida pròpia, perquè és la seva obligació renunciar a la seva vida personal i familiar perquè això sempre tendrà una importància ínfima en comparació amb qualsevol compromís "polític", com podria ser una reunió de tres hores per discutir sobre el nom que ha de tenir una coalició de partits (ara em ve al cap aquest exemple). Ara faig una mica de demagògia, potser, i vull deixar clar que crec que s'ha d'agrair infinitament la gent que fa esforços sobrehumans per dur endavant aquesta tasca de servei al "ciutadà", com es diu.

Però crec que això no pot continuar així per diverses raons: perquè això no és just per als mateixos polítics, que tenen dret i no haurien de renunciar a les seves vides (de fet, de vegades, aquesta activitat frenètica acaba literalment amb les seves vides) i no és just per a qualsevol que s'hi vulgui dedicar; perquè hi ha moltes persones, la gran majoria dones i molts d'homes, que no poden renunciar a les seves vides, perquè tenen altres vides que depenen d'elles i d'ells, així que, encara que vulguin, no poden participar a la política.

Crec que s'hauria d'obligar de qualque manera que ningú renunciàs a la seva vida per fer política, perquè així la política seria realment democràtica: hi podria participar tothom. I si els partits passen pena per no ser tan competitius... també en passaven de pena, molts de patrons, de ser menys competitius, quan es va reduir la jornada màxima (legal) a les quaranta hores setmanals, però és que tenim els nostres drets.

Un altre motiu perquè això no pot continuar així: per allò que diuen que els polítics perden contacte amb la realitat i deixen de comprendre els problemes reals de la gent. I també perquè, a la fi, feim feina, i política, per millorar les vides de tothom, i no deixa de ser un contrasentit renunciar a la vida per això. La feina i la política han d’estar al servei de la vida, no la vida al servei de la feina i la política.

I la paritat no és tan sols perquè a la foto quedi reflectida la realitat de la societat (50% homes 50% dones), sinó per facilitar que es puguin vehicular uns continguts que fomentin la igualtat real d'oportunitats. La paritat potser no és garantia d'això (perquè amb les dones del PP, per exemple, no podem comptar-hi gaire), però sí és requisit, i a la llarga veurem els canvis que durà el fet que hi hagi una "massa crítica" de dones als òrgans de decisió: canvis bons per a tothom.

Una altra cosa: entenc que és molest per a moltes dones que ara la gent es plantegi si "està on està" perquè és dona, per la llei de paritat. Però crec que no s'ha de fer ni cas. Aquests plantejaments només responen a prejudicis, i quan una dona es preocupa per si pensen d'ella que només és "quota" està donant credibilitat a aquests prejudicis. També ens haguéssim pogut plantejar això de molts homes, tota la vida: que si són quota (que n'hi ha de molts de tipus: territorials, de "famílies polítiques", d'edat, etc.), que si són "titelles", "homes de palla", etc.

Crec que tots aquests comentaris sobre la paritat no tornaran a sorgir a les properes eleccions (algunes darreres "cuetades" potser).

LLIÇONS