Totes les opinions

04/09/2008
Sí, sí, ja sé que em direu, que això no són símbols, que els nostres símbols, són la senyera, les quatre barres, La Balanguera (o Els Segadors, depenent del grau de mallorquinitat o catalanitat amb que et vulguis identificar), la llengua catalana, i tots aquests trets identificadors que fan, del nostre, un poble diferent als de la resta de pobles del món.

Però no podem negar l’efecte innegable que tenen els esports i els esportistes entre el nostre jovent. Tal vegada molts trobareu que és un desbarat, però són molts els infants que, cada diumenge, van a veure el Mallorca a Son Moix i allà descobreixen un referent de com passar-s’ho bé al temps lliure. I que me direu de, la quantitat de gent que, queda entabanada, un diumenge quan fan una final Nadal-Federer, o el caps de setmana, aquelles competicions de MotoGP, a on en Rossi, n’Stoner, en Pedrosa i en Lorenzo es barallen per la victòria del Gran Premi, o els partits de bàsquet de l’NBA o de l’ACB. Quan guanya “un dels nostres” ja tenim tertulia i conversa, per al que queda de diumenge... i del dilluns (fatals, són aquests dilluns que el Madrid ha guanyat, i el Barça ha perdut, ufff, no sé a on amagar-me)

Jo som dels que pensa, que els esportistes són un reflex per als nins i els joves. N’hi ha que troben que no (que és molt millor escoltar música o mirar quadres), però jo hi veig un component, d’esforç, sacrifici, risc, xuleria i emoció que, sincerament, quan jo era petit, me feien passar molt bons diumenges horabaixes assegut al televisor de  ca la meva padrina. I el jovent, s’empapa de les actituds dels esportistes. I aquests quatre que he anomenat adalt de tot, són els referents esportius dels mallorquins (hi podríem afegir el Reial Mallorca, ja veurem si, temps al temps, serà substituït per l’Atlètic Balears). 

En Rafel Nadal, mallorquí catalanoparlant i espanyol, no hi veu cap incoherència en sentir-se així. Encara m’enrecord d’una campanya, realitzada devers l’any 2004, que en Rafel Nadal a favor de l’ús del català. I li deia així CATALÀ, no feia mitges truites, que sí mallorquí, o “sanostrallengo”. És més, gràcies a ell, i a la seva fonètica, molts d’espanyols s’han entemut que a Mallorca xerram diferent, que tenim una “ela” parescuda a la dels catalans (no sé vosaltres, però jo tenc amics de Jaén que no l’entenen ni quan xerra en castellà) Serà espanyol, passejarà amb un toro a les sabates, està content de ser amic de la família reial, però no creis que un % molt gran de la societat de Mallorca és com en Nadal? Aquesta gent, veu en Nadal com a un autèntic referent de “mallorquinitat”. 

Tenim en Jorge Lorenzo, nascut a Mallorca (a s’Arenal concretament), castellanoparlant i espanyol. Només li he sentit dir 2 paraules en català “Bona Nit” quan era al Consolat de Mar, per a celebrar el seu primer títol mundial (en té 2) de 250 cc. Té molt bon anglès, però no n’amolla ni pruna en la llengua de Mallorca. Per jo, és lo més semblant a allò que anomenam un “quillo”. Ha nascut a Mallorca, però m’agradaria saber que significa per ell ser mallorquí. Mai l’he vist amb cap bandera que no sigui l’espanyola. Però, quanta gent tenim a Mallorca com en Lorenzo? Molta, molta més de la que ens pensam. (vos enrecordau quan Espanya va guanyar l’Eurocopa?) Sincerament, hi ha més clons de’n Lorenzo a Mallorca, que gent que es sent “nacionalment catalana”. I aquesta gent, també és la gent del meu –i del teu- país. 

L’antítesi, el jugador de l’NBA Rudy Fernández. Mallorquí (d’es Rafal) i castellanoparlant, va aprendre a parlar català quan va emigrar de l’illa i va començar a jugar al Joventut de Badalona. Ell, com molts mallorquins que no usaren el català en la seva infantesa, en arribar a Catalunya, va treure’s la vergonya de no parlar la seva llengua materna i va començar a llançar-se. Mai he vist en Rudy, fent exercici d’espanyolisme, com si han fet en Nadal i en Lorenzo. Si, és vera, juga a la selecció espanyola, però aquest ha estat el preu a pagar per guanyar la plata olímpica i l’or mundial. Algú enamorat del bàsquet no ho faria? Sincerament, me cauen més bé els jugadors de la selecció espanyola que els xulos del ”Dream Team USA” Ell també és mallorquí (fotre, va jugar al Sant Josep Obrer), i diria que és d’aquests que es senten ciutadans del món, abans que espanyol. Per mi, en Rudy és aquest exemple de fill d’immigrants que s’ha integrat, que ha entés i acceptat com és la seva terra, i que, sense renunciar a les seves arrels, es sent orgullós de ser mallorquí. 

I per acabar, el més prolífic de tots i el més desconegut mundialment. Bé és cert que el ciclisme en pista no és un esport amb molts de seguidors, però és que en Joan Llaneras, té 4 medalles olímpiques, i altres 12 aconseguides en mundials. Tal volta és el perfil que més agrada al lector de Tribuna: mallorquí, catalanoparlant i ¿espanyol?, no ho sé, mai l’he vist enfilant una bandera espanyola en plena victòria. De fet si mirau al “Google-imatges” només el veureu amb una mallorquina (sí, sí, la del castellet, no crec que sigui un traïdor per haver afegit un castell a sobre les 4 barres) De fet viu i està empadronat al Principat, i males llengües diuen que és votant d’una opció política republicana... 

Volguem o no, amb aquestes 4 persones, hem fet un repàs sociològic a bona part e la societat mallorquina, no trobau? I sí, ells són els símbols dels nostres infants. Estar amb ells, o criticar-los, en nom del nacionalisme progressista està en les nostres mans.

VISCA EL TURISME, SENYOR MIDDLEMAN !! SES FONTANELLES, SEMBLA QUE SALVADES... EUROPA: "THINK GLOBALLY, ACT LOCALLY"