Totes les opinions

29/04/2009
Quina marejada que deu dur damunt sa nostra llengua, mirau que ja té uns mil anys, i se mereix exactament es mateix respecte i estatus que qualsevol altra. 
Idò sa nostra, no ha duit bona sort, tampoc és qüestió però, de remuntar-se a qüestions de concreció històrica, tot i que val a dir que no n'han faltat de persones que l'hagin volgut fer desaparèixer amb prohibicions, opressions, secessions, canvis de nom i un llarg etc, que han fet impossible una normalització lingüística establerta de forma natural. Sa normalització de sa nostra llengua ha arribat molt tard, just quan pràcticament totes ses llengües ja tenen es seu espai i ses seves normes. I una mica, pareix que ningú sap com fer-ho, per tal que tothom quedi content. Hi ha molts de posicionaments respecte a això, qualcuns n'hi ha que volen més reconeixement de ses varietats, d'altres no entenen perquè té es nom que té, quan és ben simple entendre si sabem on va néixer, i això passa amb totes ses llengües, adopten es nom des seu lloc d'origen. No hem de tenir por de dir ses coses per es seu nom, sé que m'entendreu tots si vos dic que reconèixer es nom de sa llengua no vol dir en cap moment haver de canviar d'identitat. Qui fa aquestes connexions? Sa contestació a aquesta pregunta se mereixeria un altres apartat també.

Certament, avui dia totes ses llengües gaudeixen d'un estàndard, que no és més es registre amb què podem escriure amb correcció. Això no vol dir però, haver de renunciar a ses característiques pròpies de cada localitat, ni vol dir tampoc, que existeixi un registre culte i un vulgar. Tot hi té cabuda. M'explic: a Catalunya mengen pa amb tomàquet, a Mallorca menjam pa amb oli, a Menorca pa amb tomàtic, a València pa amb tomata, certament tots anomenam es mateix plat de forma diferent, però això no vol dir que el que menjam no dugui exactament es mateixos ingredients. Per tant, afirmar que són plats diferents no tindria sentit. Com podeu veure ni tan sols és una qüestió d'identitats, se tracta simplement de ser conscient de que ses llengües no tenen lògica i totes tenen diferents varietats i com que, sa nostra, és una llengua minoritzada quan més seguem és que la cuida'm i l'estimem, més forta la farem. Per això també, és important també que tots sortim a n'es carrer dia 9 de maig, és necessari demostrar que estimam sa llengua, ja sabeu que diuen, mai sobra dir un „t'estim“ tantes vegades com vulguem (i com més millor) a aquells que estimam.

I de vegades, jo me deman si per ventura una llengua pot fer nosa a qualcú i per què. És mal que li han fet, i que li volen fer no sé si serà ja reparable. Es fet que hagi estat una llengua que s'hagi transmès de pares a fills durant molt de temps exclusivament amb s'oralitat, sense tenir mitjans escrits, l'ha convertit en una llengua riquissima a nivell lèxic i sintàctic. Aquest fet ha duit coses bones i dolentes: per fortuna, un autèntic paradís per a poetes i lingüistes i, per desgràcia, un autèntic paradís per a polítics també. Ses llengües haurien d'estar enfora de qüestions polítiques, però degut a que ens trobam davant un cas molt especial, ja que és una llengua que ha estat prohibida durant segles, s'ha pogut polititzar. Nosaltres la volem seguir ensenyant tant a nouvinguts com a generacions venidores, per això mateix no l'hem de supeditar mai a cap altra llengua, per molt que ens facin creure que unes llengües gaudeixen de més oficialitat que d'altres, no és de cap manera així. És sa llengua des nostres pares i es nostres padrins, s'instrument amb què vàrem aprendre a xerrar i, per ventura, una de ses característiques que més ens defineix col·lectiva i individualment. Som de terra marinera, però per una vegada, davallem des llaüt, toquem de peus en terra, i no la maregem més .