El que m’esperava des del punt de vista lingüístic era una situació semblant a la de Perpinyà o quasi igual, és a dir, una situació bastant poc encoratjadora. Sabia que sols poc més del 20% eren catalanoparlants, que la població total era sobre 80.000 persones, que hi havia molta immigració espanyola, portuguesa i francesa i que la llengua oficial era el català.

Ara bé, he de reconèixer que la visita em sorprengué i per a bé. Efectivament, tot i que el català és minoritari, la impressió que un se’n dur quan viatja a Andorra és una altre. Es més, des del punt de vista lingüístic la frontera entre Catalunya i Andorra és notablement visible i no per a bé de Catalunya. 

La constitució  d’Andorra estableix a l'article 2.1 estableix que "la llengua oficial de l'Estat és el català". Això fa que el català sigui la llengua oficial i única dels documents i retolació de la duana (la duana espanyola és monolingüe castellana), de la policia, de la retolació comercial, de l’administració de justícia (resulta curiós i significatiu que quan elMinisterio del Interior Español ha d’enviar una comissió rogatòria a Andorra, ho ha de manar traduir primer al català per tal que sigui tramitada per l’estat andorrà!), les notaries, les institucions públiques… 

Cal indicar que la immigració representa entre el 65% i el 75% del total de la població i que a més a més és un fenomen recent. A l'any 1940 les persones estrangeres residents al país representaven sols el 17% del total. 

La veritat és que a una persona observadora i sensible en la temàtica lingüística queda corprès pel canvi entre el que veu a les poblacions del pirineu català i el que veu a les Valls Andorranes. 

Aquesta eixida em va fer reflexionar sobre la importància decisiva de tenir un estat o no. No sé si el català sobreviurà a Andorra, el que sé cert però és que a Andorra sí que té les eines bàsiques per poder sobreviure. A Andorra, el català es constitueix en un element bàsic de la seva configuració estatal; el català serveix a Andorra com a element de diferenciació dels dos grans estats que l’envolten i a la vegada li atorga la necessari neutralitat i equidistància entre ambdós. No debades el caps d’estat d’Andorra són com se sap, el president de la república francesa i el bisbe de La Seu d’Urgell. 

Pensant amb Mallorca, no sé si tots plegats hauríem de reflexionar sobre l’estratègia i l’objectiu sobre el qual hi hem abocat els nostres millors homes i energies els darrers cents anys. 

El cas d’Andorra i el de Malta (llengua oficial a la Unió Europea i representació directa a Brussel.les, tot i sols tenir 450.000 persones), no han d’esser negligits en el pensament i en l’acció de país.