02/02/2012 ·
Els pronunciaments a favor de la llengua pròpia de Mallorca i contra la política lingüística del govern Bauzá continuen. Ara és el torn d’un grup destacats de membres dels Missioners dels Sagrats Cors, que es volen “sumar a les persones i col•lectius que han expressat la seva alarma davant certes propostes legislatives que arraconen la nostra llengua pròpia”.

El col•lectiu afirma que “ens mou el fet de sentir-nos responsables d'alguns dels llocs emblemàtics i representatius dels valors que han vertebrat el poble de Mallorca, i que fa més d'un segle ens encomanaren els bisbes de Mallorca, Jacinto Mª. Cervera i Pere-Joan Campins. Ens referim a l'ermita de Sant Honorat (Randa), que l'hispanista J-N. Hillgarth ha considerat com la més significativa dins la tradició lul•liana, al Santuari de la Mare de Déu de Lluc i al monestir lul•lià i cistercenc de La Real”.

“En aquests llocs”, apunten els religiosos, “hem après a expressar-nos i a pregar en català, com ho aprenguérem a ca nostra, i com feren el Beat Ramon, la Beata Catalina Tomàs i els poetes de la Renaixença i de la Coronació. A més, aquells poetes i eclesiàstics, com Quadrado, Costa i Llobera, Aguiló, els Alcover, Ferrà, tenien ben clar, amb el bisbe Campins, que la llengua de la predicació, segons el concili de Trento, era la llengua materna o vernacla. Així ho repetiren els sínodes mallorquins al llarg de segles xvi-xvii, i ho reiterà el que va presidir el bisbe Josep Miralles, l'any 1932 (Palma 1933)”.

“D'una manera més elaborada i més actual de naturalitzar l'Església en cada lloc, se va expressar el concili Vaticà II, que és el concili vigent. Coherentment, ens volem mostrar fidels a les conclusions d'aquella assemblea postconciliar, que va ser la Setmana de Pastoral Urbana, en la qual treballaren conjuntament laics i preveres, religiosos i religioses. Tampoc han perdut la seva actualitat les propostes que conté el document «Església i Autonomia» (1977). En aquesta línia ens remetem a les pautes del sínode diocesà vigent (1998-1999): "Per ser el català de Mallorca la llengua pròpia del nostre poble, l'Església de Mallorca l'usarà normalment tant en la seva documentació i comunicacions com en les celebracions. Sempre estarà oberta a l'hospitalitat envers els feels que encara no entenen la nostra llengua i serà sensible al dret dels creients a adreçar-se a Déu en la pròpia llengua nadiua" (2.3.18)”.

“En conseqüència, no expressam res que sigui nou, ans ens movem dins la tradició més clàssica i conservadora, com ho era la dels eclesiàstics i catòlics de la Renaixença. Les nostres experiències personals, com a missioners, a diversos continents, de races i cultures ben dispars, ens han posat al servei d'immigrants de moltes provinences, i hem après que l'immigrant com més prest i més plenament s'integra, més aviat pot exercir els seus drets com a persona i no es queda, simplement, en convidat de segona. En aquesta línia volem dir també que ens sembla inacceptable i en contra de l'humanisme cristià retallar als més pobres els serveis de salut”.

“A nosaltres no ens ha fet por aprendre llengües ni conviure a cultures diferents. Ben al contrari. Amb aquest aprenentatge, arreu del món, hem volgut servir amb fidelitat i humilitat el projecte evangèlic, de ser missatgers d'esperança, de concòrdia i de igualtat de tots els pobles. L'estil autènticament missioner, que hem rebut del P. Joaquim Rosselló i Ferrà, ha estat el de l'adaptació al territori i als pobles que l'habiten”.

“Qualsevol atemptat per a imposar una altra llengua o cultura fora del seu territori natural, és fruit d'una mentalitat violenta, encara que hom la presenti amb formes democràtiques i suaus. Consideram que un semblant tipus de raonament és d'encuny colonitzador, jacobí, arcaic, i impropi dels nostres dies”.

“D'aquí que demanem que la qüestió de la llengua, així com el projecte de l'educació, siguin objecte d'un gran consens, com a valors suprems dels col•lectius esdevinguts pobles. Que ja mai es converteixin en factors de política conjuntural, que malmena aquell patrimoni més íntim i vertebrador d'un poble”.

“Aquest poble és el que han vertebrat Ramon Llull, Turmeda, Santa Catalina Tomàs, els viatgers medievals a la Tartària o a Canàries, els consolats al nord d'Àfrica, així com els protagonistes de la industrialització moderna, en el segle xix, a més dels homes i dones de la Renaixença”.

“En definitiva”, conclouen els Missioners, “manifestam la nostra opció per sumar-nos a tantes persones i col•lectius, tan diversos, que se manifesten coratjosos per treure del debat polític aquells valors que són constitutius dels pobles de les Illes Balears, des de fa prop de vuit segles”.

La carta ha estat signada per Ramon Ballester Vives, Jesús Deán Zugasti, Bartomeu Pericàs Alemany, Jaume Reynés Matas, Macià Ripoll Matas, Manuel Soler Palà, Antoni Vallespir Llompart, Miquel Mascaró Crespí, Antoni Vallcaneras Tortella, Josep Amengual Batle, Llorenç Caldentey Barceló, Joan March Ques, Gabriel Seguí Trobat, Gaspar Alemany Ramis, Rafel Carbonell Mestre, Francisco Equisoáin Ayala i Ricard Janer Bonafè.